Latest Entries »

Com vaig anunciar fa uns dies a la pàgina Facebook, aquest any ja tinc una destinació gairebé confirmada al disposar de bitllet d’avió i transport. Podria dir que aquest any toca una destinació tropical, que em quedaré a una destinació nacional, o que canviaré de continent… però no és el cas. Desprès de valorar-ho i de sorgir-me l’ocasió de viatjar amb un bon amic, repetiré destinació, i a més consecutiva: Islàndia.

Més d’un es pot preguntar.. qué carai hi ha a Islàndia ? per quin motiu m’agrada tant ? no estic un xic obesionat ? Les dues primeres qüestions són argumentables, la resposta de l’última és, probablement, “si”.

Islàndia és un país relativament poc conegut, pot ser que si que ho sigui d’orella però no perque sigui gaire visitat. Sobretot destaca per els seus volcans, grans masses glaciars, fauna, i hidrografia. Com he apuntat diverses vegades, qui hi busqui vida social pot fracasar clarament. En canvi, qui hi busqui un lloc on sentir-se petit, on sentir la terra, la força de la natura i una llum inigualable, s’hi sentirà realment cómode. El que garanteixo és que deixa petjada a tothom qui s’atreveix a visitar-la.

M’agrada per el que aporta en quan a tipologia de viatge, deixant la fotografia a part. És un grandíssim lloc on reflexionar: entre glaciar i glaciar hi poden sorgir mil idees. També m’encanta aquell punt d’incertesa que suposa viatjar en un indret dominat per la natura: sense anar més lluny, l’any passat unes setmanes abans de viatjar-hi esclatava un volcà i, durant el viatge, un altre provocava una petita erupció subglaciar amb inundació i destrucció d’un pont inclosos. A més, valoro la possibilitat de viatjar amb total tranquilitat amb cotxe, així com pernoctar  i menjar a cost realment baix, dins un estil dinàmic, actiu.

En qualsevol cas, la motivació que em porta a viatjar-hi és per sobre de tot fotogràfica. El fet és que des del primer cop que vaig trepitjar aquelles terres m’hi he sentit prou a gust i fascinat com per desplegar tota la imaginació i creativitat que, de moment, no té límit. Al contrari, amb el temps l’inspiració creix, els índrets a descobrir es fan més exigents i insólits. D’aquesta manera, el meu treball en aquest país és més ampli, més exclusiu i, per tant, pren més valor. Amb els dos cops que hi he estat n’he tingut de sobres per veure que si realment es busquen resultats extraordinàris no n’hi ha prou amb un viatge, ni amb dos, ni amb tres, ni tan sols amb quatre. Ningú sap quants me’n faràn falta per concluir un projecte a llarg termini i que ni tan sols a hores d’ara sé en qué es convertirà, el temps ho dirà. No és un país on tenir-hi una ruta marcada ni plans concrets.

Qui sap si tu seràs el/la següent a acompanyar-m’hi!

La fi d’un any és un bon moment per passar revista, per rebobinar,i així poder-nos adonar de tot el que em fet ja que el dia a dia no ens ho permet. De tal manera, podem satisfer-nos amb la feina feta o ser conscients de totes les errades que en el futur podem corretgir. Així, és un bon exercici d’autocrítica i avaluació del contingut anual. És hora de resumir aquest any 2011:

Fotogràficament ha estat un gran any, plé de productivitat en quan a quantitat de fotografies i també en qualitat. A part de totes les fotografies, ha estat important l’entrada a l’arxiu de més fotografies dels paisos catalans i descoberta d’indrets, com són el Montseny, Collsacabra i Val d’Aràn. Sense deixar de banda nous descobriments en petites escapades com Londres o Malta, i la tornada a Islàndia amb noves instantànies de qualitat amb una aventura increïble per explicar.

A part, ha estat l’any en que ha vist la llum “Essències del Nepal”, el primer llibre, recull d’imatges d’un viatge al Nepal ii que ha tingut una bona acollida per a qui s’ha llançat a tenir-lo. Només per aquest fet, ja pot ser un any per recordar durant molt i molt de temps ja que no sempre es pot disposar de prou material i prou bo com per plantejar-se que sigui un projecte viable. A més del llibre, una sèrie de fotografies preses al Nepal han servit per aconseguir ser finalista al Travel Photographer of the Year 2011, un concurs internacional celebrat cada any amb molt de renom i alta participació de semi-professionals i professionals de la fotografia de viatge. Pel que fa a concursos, també he tingut fotografies seleccionades per fases finals en concursos més generals i algun de naturalesa. Per una altra banda el últims mesos de l’any han estat claus per gestar el que és una evolució en l’activitat com a fotògraf en dues parts ben diferenciades: Viatges i Lifestyle.

Ara és hora, doncs, de parlar de novetats i noves formes de cara a aquest any que encetem. Com deia abans, desprès d’estudiar-ho i amb ganes de més, passo a treballar en dues línes fotogràfiques. En la primera, segueixen les fotografies de viatges, escapades, projectes amb més caràcter artístic i/o documental, així com les de naturalesa, que hi queden englobades dins. No és res més que una continuïtat en la fotografia que he desenvolupat fins ara: fotografies senzilles, fresques, en la major part espontànies i amb poca o nul·la presència de llum controlada/artificial. Pel que fa a la segona, és una nova línia més comercial però seguint amb les bases de la fotografia de sempre, i per tant senzilla, original, i amb ànim d’oferir qualitat. La forma tècnica de fer aquest tipus de fotografies, així com part del material necessari, passen a ser noves. Persones, grups, empreses..són molts els subjectes que poden voler disposar de reportatges fotogràfics a mida per ajudar a satisfer les seves metes personals o col·lectives amb un treball eficaç i seriòs. I conscient de l’alta dificultat del món on em fico, en tindria prou amb evolucionar i poder completar alguns treballs durant l’any, no aspiro a més.

Com a petita novetat cal mencionar el petit projecte 365 que tracta d’una foto per intentar resumir cada dia de l’any i que he començat a publicar a Flickr, amb enllaç a Facebook. Una bona manera de no deixar passar un dia sense fixar-nos en els detalls i d’entrenar el cervell fotogràfic. Tampoc vull deixar de parlar de la part de viatges perqué és evident que, per poques que siguin les possibiliats, hi haurà treball nou. I, seguint amb Nepal, també podria ser moment per donar-li una nova sortida com és mereix…una sortida que tinc en ment desde fa molt temps. En fi, tampoc cal que ens avançem.

Deixem les paraules per donar pas als fets, que hi ha molta feina a fer!

El Travel Photogrpaher of the Year es va crear l’any 2002 pels fotògrafs Chris i Karen Coe. Desde llavors, ha tingut un gran seguiment i participació fins pujar any rere any el nivell de les obres presentades. Aglutina tot un seguit d’obres d’artistes professionals, semi-professionals i amateurs de tot el món, ja que acostuma a reunir al voltant de 70 nacionalitats diferents. A partir de les obres guanyadores en cada categoria, se n’extreu un llibre i una exposició a gran escala a Londres. A part de ser un reconeixement per als fotògrafs professionals, també es una gran porta d’entrada per a nous talents que busquen un racó dins un món tan altament competitius com és la fotografia.

Per a escollir els finalistes de les entre 6 i 8 categories que formen el concurs, els jutges tenen en compte criteris tècnics de composició, qualitat fotogràfica…així com d’adequació al tema de cada categoria del concurs, un aspecte molt important a tenir en compte. Així, en aquestes dues primeres fases, s’extreuen unes 20 obres finalistes de cada categoria que aspiraràn a ser les guanyadores. A partir d’aquí, la direcció del concurs demana còpies digitals a alta resolució, així com còpies grans en paper per a poder-les analitzar àmpliament amb tot l’equip de jutges. Per acabar, s’anuncien els guanyadors i mencions especials de cada categoria, i el vencedor absolut, que aquest any ha estat Louis Montrose.

Feia uns anys que coneixia l’existència de tal concurs, tot i que mai havia considerat participar-hi perqué pensava que no tenia prou material, ni de prou importància com per obtenir algun tipus de resultat. Aquest any, deprès d’haver analitzat les bones i variades fotografies preses durant el 2010 al Nepal, vaig pensar que era una bona oportunitat. Vaig optar per inscriure’m en categoria “New Talent”, reservada als fotògrafs de viatges amateurs o semi-professionals que volen mostrar el seu treball i obtenir així una oportunitat. Per a tal categoria, s’havia de presentar una sèrie formada per entre 4 i 6 fotografies relacionades entre sí, i que expliquessin una història en concret. El sub-tema d’aquest any era “Diary of a destination”. Remenant fotos i fotos, vaig trobar una sèrie de  prou qualitat, variada i simple. Resumia força el que és la meva fotografia, i el que es demanava com a tema i sub-tema. No caldria dir que va ser una enorme sorpresa i més gran satisfacció el fet de ser escollit entre els 20 finalistes que optavem al premi final. Gairebé descartava un altre correu sorpresa dient-me que havia guanyat, però és que el premi ja el tenia. Més satisfet estic desprès de dir-me que aquest any el nivell de les obres finalistes havia pujat de manera extraordinària i que els jutges havien tingut llargues “discusions” per a poder decidir un veredicte d’entre els candidats.

Un cop finalitzat tot el procès, desitjo que el concurs segueixi per molts anys i que hi pugui anar participant amb bon material actualitzat. Seria un molt bon senyal!

Prova Canon EOS 1D mkIII

Canon va llançar la Canon 1D mkIII al mercat l’any 2007 per substituir la 1D mkII N. Des de la seva aparició, les series 1 de Canon han estat orientades als professionals més exigents. En concret, existeixen dues línies: la 1D amb sensor APS-H i la 1Ds amb sensor “Full frame”. A part del sensor, la velocitat és la que diferència a aquests dos models ja que la 1D és el doble de ràpida que la 1Ds. Grans avenços varen ser incorporats com el “Live View” o la neteja automàtica del sensor, introduida en la petita EOS 400D l’any 2006. També es van corretgir alguns problemes d’ús que tenia la seva antecesora com la disposició dels controls, dels que els usuaris s’havien queixat per ser pocs pràctics. En definitiva, va ser força més que una simple actualització.

Canon EOS 1D mkIII front. © Iban Riu

Durant el temps que és entre el meu equip ha sigut utilitzat amb els zooms 17-40mm f/4 i 70-200mm f/4, a més d’un 300mm f/2.8 fix amb multiplicador 1,4x, i  en algunes ocasions amb un flash Speedlite 430EX II. Les fotografies de naturalesa, fauna i detalls, les faig gairebé exclusivament amb aquesta càmera. També es defensa perfectament per paisatges però no és la meva primera opció per aquest tipus de fotografia. En canvi, per reportatges o treballs puntuals és l’eina principal per la seva rapidesa.

Ús:

Tot i els rumors, Canon va seguir confiant amb el sensor de tipus APS-H amb factor retall 1.3x, un sensor més petit que els “Full frame” però més gran que els APS-C (1.6x) de les cameres de nivell baix, mig i avançat. Això, lluny de ser un inconvenient, fa que continui siguent una càmera ràpida. Per aquest motiu, la 1D és l’escollida per als professionals de la imatge que es dediquen a la fotografia esportiva o de fauna, on es necessita una màquina amb una important ràfega així com un autofocus precís i eficaç en tot tipus de condicions. Molts professionals l’usen com a càmera única, tant per fer paisatges, fotografies d’acció, com per macro o viatges. Es tracta d’una eina molt polivalent destinada als professionals o a usuaris avançats, ja que l’ampli ventall de personalitzacions de les que disposa la fan una càmera difícil d’utilitzar per a principiants. I com és evident, no disposa de cap programa automàtic.

Imatge:

Gran qualitat d’imatge en fotografies perfectament enfocades i amb gran nitidesa, encara que això també depen de l’objectiu que li col·loquem. Notori rang dinàmic, no superior al de les càmeres de format complet. En quan al soroll a ISO’s altes, s’ha de dir que està molt ben resolt. En general, es poden treure imatges de molt bona qualitat fins a ISO 1000. Si fa falta per condicions de poca llum, podem arribar fins a ISO1600 amb resultats del tot acceptables.

Controls:

Segueixen l’esquema habitual de la marca japonesa, sense cap sorpresa important. Roda multiús i joystick. Únicament s’han reubicat alguns botons per fer-los més accessibles en el moment d’enfocar i disparar, amb l’ull al visor. Per altra banda, trobem més botons del que és habitual ja que en les series 1D l’empunyadura vertical està integrada en el cos. Així, trobem els controls bàsics d’exposició a dues bandes, a més dels que controlen la pantalla d’arxiu sota l’LCD. I parlant de la pantalla, que és de 3″, s’ha de remarcar la seva poca precisió a l’hora de reproduir els colors de la foto que veurem posteriorment a l’ordinador.

Canon EOS 1D mkIII, rear. © Iban Riu

Visor:

A l’altura. Per a mi, juntament amb la rapidesa i precisió de de l’enfocament, és el millor de la càmera. Terriblement gran i lluminós, una delícia per enfocar i no perdre’s detall. La línia de nivell d’exposició, i del flash, se situa al costat dret en comptes de fer-ho  a la part inferior del visor. Tota la informació és clara i ben situada. Per finalitzar, disposa del 100% de la cobertura de la imatge.

Bateries:

Inacabables. Si he de ser sincer, no he calculat mai quantes fotos es poden fer amb una sola càrrega, però altres companys afirmen que són capaçes d’arribar fins a les 2.200 a temperatures normals. Amb aquestes xifres et pots permetre marxar de viatge i deixar el carregador a casa.

Construcció i manteniment:

Només agafar-la ens adonem de que es tracta d’una càmera seriosa, dura, i pesada. Està construida per suportar sense cap problema la pols i l’aigua, de la mateixa manera que els objectius de la serie “L”, i per tant podem tenir un equip preparat per aguantar les condicions més dures possibles. El plàstic es veu de més bona qualitat que en models inferiors.

Comparada amb:

Per les seves característiques i preu, no la podem comparar amb gaire càmeres de la mateixa marca. És clarament superior en tots els aspectes i per a un usuari molt clar, a diferència de models mitjos o avançats, on el nivell de l’usuari és més variable. Els fotògrafs que es plantegin la seva adquisició dubtaràn entre adquirir la 1D que provem, o la 1Ds, el model amb sensor de format complet. Tot i aixó la seva tria és fàcil: les persones que vulguin un cos ràpid i es dediquin a la fotografia activa, d’esports, fauna, reportatge, es decidiràn per la 1D. En canvi, els que vulguin un cos per fotografiar en estudi, únicament paisatges o fotografia estàtica veuràn en la 1Ds el seu cos ideal per les característiques del sensor. Fa uns mesos ha sortir la seva actualització, la Canon EOS 1D mkIV, que a part de portar algunes millores en qualitat d’imatge, inclou la gravació de video en alta definició (HD).

Pel que fa a la fotografia de fauna, alguns usuaris veuen en la nova Canon 7D un cos alternatiu a la 1D: ofereix una velocitat acceptable, en un cos més compacte i a menys de la meitat de la marca japonesa. A més, el sensor més petit (APS-C) ofereix un factor retall 1,6x molt útil per a aquestes modalitats on interessa multiplicar la distància focal del teleobjectiu. Tot i aquests avantatges, després d’haver tingut els dos models a les mans he de dir que la 7D resta força lluny en quan a opcions personalitzables, rapidesa i precisió. Deixant a part que el sensor APS-H de la 1D dóna força més qualitat d’imatge que la seva germana petita.

Canon EOS 1D mkIII. © Iban Riu

Pros/contres:

Pros

– Qualitat d’imatge.

– Rapidesa i precisió de l’enfocament.

– Ràfega.

– Construcció.

Contres

– Preu.

– Dimensions i pes.

– Pantalla LCD.

Conclusió:

Es tracta d’una càmera construida per aguantar tot tipus de condicions i ús, a més d’aportar el màxim possible a un usuari professional que valorarà la seva precisió i qualitat d’imatge. No és la millor opció per a qui busqui fotografiar paisatges en exclusiva, però en canvi si que és un camp on es defensa sense problema. Així doncs, també és una eina polivalent per a la multi-modalitat. Gràcies a les múltiples opcions personalitzables ens la podem adaptar perfectament al nostre estil i/o necessitat. Aquesta característica també pot ser un problema per a qui vulgui accedir a una eina complicada, i tot i ser una gran màquina en mans inadequades poden arribar a sortir autèntics nyaps fotogràfics. Qui si que haurà de pensar, i molt, la seva compra és el fotògraf de viatges que no pugui assolir uns bons mitjans de transport o viatgi a països difícils. I és que el seu pes (superior a 1kg) i les seves dimensions la fan poc “portable” i massa accessible als ulls de tothom. Actualment es poden trobar cossos en mercats de segona mà per entre 1500 i 1800 euros.

Breus especificacions tècniques:

    • 28.1 × 18.7 mm CMOS sensor
    • 10.1 megapixel effective
    • 2 Dual DIGIC III image processors
    • Canon EF lens mount (excludes EF-S)
    • 1.3x crop factor
    • 45-point TTL-AREA-SIR autofocus with a dedicated CMOS sensor
    • TTL full aperture metering with 63 zone SPC
    • 100–3200 ISO speed equivalent (ISO can be expanded to L: 50 or H: 6400 with custom function)
    • 30–1/8000 sec. shutter speed and bulb
    • Auto white balance
    • Eye-level pentaprism viewfinder with approx. 100% coverage
    • 230,000 pixel (690,000 dot), 3.0″ color TFT liquid-crystal monitor with approx. 100% coverage (for JPEG images)
    • Live preview on the camera’s rear LCD, also via an external system using Canons EOS Utility (disables AF)
    • E-TTL II flash mode with optional in-camera controls for the Speedlite 580EX II flash
    • 10 frames per second continuous shooting (JPEG: max. 110 frames, RAW: max. 30 frames)
    • Dimensions (WxHxD): 156 × 157 × 80 mm (6.1 × 6.2 × 3.1 in)
    • Weight (body only): Approx. 1155 g
    • Microphone for recording voice annotations

Prova Canon EOS 5D

Canon va revolucionar el mercat de càmeres reflex digitals l’estiu de 2005. En aquell moment va presentar la Canon 5D, la primera càmera digital de sensor “full frame”, de 12 megapíxels i amb preus “accessibles” (valia uns 2400 euros). Es va presentar com a una alternativa compacta a les series 1D destinades als professionals de la fotografia, que tenia un preu prohibitiu (entre 4000 i 6000 euros), amb un cos molt voluminós i pesat. En el meu cas vaig aconseguir la Canon 5D fa un parell d’anys al mercat d’ocasió i m’ha acompanyat en la majoria de viatges i sortides que he fet durant aquest temps. Així, em veig en disposició de fer-ne un anàlisi.

Canon 5D (2005). © Iban Riu

Primerament vull remarcar que l’he utilitzat amb objectius originals Canon de la sèrie professional (L): 17-40mm f/4 i 70-200mm f/4. Sempre sense unitat de flash externa (a part, no disposa de flash integrat). Amb ella he fet fotografies de paisatge, composicions, retrats, i reportatge social.

Ús:

Per les exigències dels viatges, he utilitzat la 5D en moltíssimes situacions. Per sobre de tot és una càmera destinada a la fotografia estàtica. Serà una autèntica decepció per a qui busqui una màquina ràpida i amb un autofoco del tot infal·lible, amb la que immortalitzar imatges d’acció. Per a paisatges és una gran arma, i juntament amb una sensibilitat ISO baixa i amb ús de trípode s’aconsegueixen fotografies de gran qualitat. A més, pel fet de tractar-se d’una càmera amb sensor de format complet, amb combinació d’un objectiu angular podem aconseguir angles i amplituds difícils de veure en cossos amb sensor més petit. No és l’únic avantatge que li dóna el seu sensor full frame, ja que aquest també aporta més rang dinàmic. Per tant, aconseguim treure més informació en ombres i llums altes. Aquestes mateixes qualitats fan que sigui molt valorada en fotografia de moda, on no cal una camera ràpida però si que obtingui bons detalls i un bon comportament en interiors.

En el seu moment va ser l’escollida per a fotògrafs de viatges i reportatge social, tot buscant la millor qualitat d’imatge en un cos lleuger i que no crida l’atenció. Actualment, continua sent la càmera de molts professionals, mentre d’altres han incorporat la seva successora, la 5D mkII per ser més ràpida i incloure tecnologies que la fan més fàcil d’usar.

Imatge:

Qualitat d’imatge increïble en tot tipus de condicions. Fins i tot en fotografies havent de fer ús de velocitats ISO altes, 800ISO o 1000ISO, la imatge segueix amb bona nitidesa i sense que el gra sigui notablement molest. En aquest aspecte, probes fetes a consciència diuen que segueix per damunt de la seva successora. Canon va fer una gran feina amb aquest sensor.

Controls:

Els controls segueixen l’esquema típic de les reflex de Canon, cap sorpresa. La roda gran i el “joystick” són una gran sol·lució. Tot plegat i per l’experiència havent remenat màquines de la competència, les cameres de Canon tenen uns controls més fàcils, ràpids i intuïtius que Nikon. Com a càmera d’orientació professional, la rodeta per escollir programa es limita a oferir el programa automàtic, manual, bulb o els “semi”, Tv i Av. Tampoc ens em d’esforçar a trobar el botó per extreure el flash integrat, ja que no en té. Ni ens esforçem en trobar Auto ISO. Pel que fa als menús en pantalla són massa simples i els trobarem obsolets davant dels que tenen les noves càmeres. És evident que per a ella els anys també passen.

Canon 5D rear (2005). © Iban Riu

Visor:

En aquest aspecte he de dir que esperava que una càmera d’aquesta categoria disposaria de millor visor. Deixant a part que no cobreixi el 100% de la imatge que treurem, el trobo un visor massa fosc. En algunes situacions pot arribar a ser incòmode. Per la resta, la informació que tenim sobre la captura és clara i justa.

Bateries:

Les bateries tenen una bona autonomia. Carregades al màxim podem fer al voltant d’unes 800 fotografies.

Construcció i manteniment:

Aliatge de magnesi, i plàstic. Personalment m’agrada l’aparença que té i el seu tacte. Em recorda a antigues càmeres reflex analògiques i és realment resistent. Tot i no estar oficialment protegida contra agents externs com pols o aigua, s’ha de dir que mai he tingut cap problema per efecte d’aquests. Al contrari, ha aguantat perfectament les inclemències del temps i el tracte, a vegades abusiu, d’alguns viatges.

El pitjor de tot és que no inclou la revolucionària neteja automàtica del sensor. D’aquesta manera, quan inevitablement ens hi entri brutícia, haurem de recórrer a les feixugues netejes desde casa o a la factura del servei tècnic.

Comparada amb:

Tot i l’aparença de càmera menor, es tracta d’una màquina amb un sensor clarament superior a càmeres de nivell mig o avançat (60D o 7D) sobretot pel que fa a qualitat d’imatge. En aquest sentit la podem comparar sense problema amb les grans 1D i 1Ds. El que també l’allunya de les càmeres de rang inferior és el fet de no poder utilitzar objectius de la serie EF-S, que són els construits per a cossos amb sensor APS-C, amb factor retall (450D, 50D, 60D, 7D..). És en el terreny de l’autofoco que es queda enrere. Primer de tot perque en situacions de poca llum li pot costar enfocar. En altres situacions menys hostils, li continua faltant rapidesa i precisió. En quan a opcions personalitzables també es més propera a càmeres en teoria “inferiors” que a les gairebé 100% personalitzables de la serie 1D.

Canon 5D (2005). © Iban Riu

Pros/contres:

Pros

– Qualitat d’imatge.

– Dimensions i pes.

– Resistent.

– Facilitat d’ús.

Contres

– Lenta en ràfega.

– No té autoneteja del sensor.

– Autofoco en condicions de poca llum.

– Pantalla LCD.

Conclusió:

Es tracta d’una gran càmera que de ben segur passarà a l’història per marcar un abans i un després en l’era digital, com a accés al format complet. Depenguent de l’ús que li donem pot arribar a ser la millor o la més odiada. Que fugi d’ella qui busqui la rapidesa i precisió que necessiten fotografies d’acció com esports o fauna. Fins i tot el soroll pausat que emet quan es mou el mirall al premer el botó, al disparar, podria desesperar-vos! En canvi, els amants dels paisatges, dels detalls, del reportatge social o retrats, trobaran en ella la millor qualitat en un cos compacte. S’ha de tenir en compte que és una càmera relaxada, per treballar-hi amb les idees clares i segurs del que es vol aconseguir. Actualment se’n poden aconseguir unitats en mercats de segona mà per entre 750 i 950 euros. És una molt bona opció per a l’usuari al que està destinada. L’únic aspecte que haurem de tenir en compte és que no podem demanar a una càmera del 2005 els avenços que ens ofereix un cos actual. Per tant, oblidem-nos de sensor amb autoneteja, de LCD’s de 3″, Live View o gravació de video en HD, entre d’altres característiques.

Especificacions tècniques:

SENSOR DE IMÁGENES
Tipo CMOS de 35,8 x 23,9 mm
Píxeles efectivos Aprox. 12,8 MP
Total de píxeles Aprox. 13, 3 MP
PROCESADOR DE IMÁGENES
Tipo DIGIC II
OBJETIVO
Marco del objetivo EF (excluidos los objetivos EF-S)
Longitud focal Equivalente a 1,0x la longitud focal del objetivo
ENFOQUE
Tipo TTL-CT-SIR con un sensor CMOS
Sistema/puntos AF AF de 9 puntos (más 6 puntos AF auxiliares)
Rango de funcionamiento AF EV – 0,5 – 18 (a 20 °C e ISO 100)
Modos AF One Shot
AI Servo
AI Focus
Selección de punto AF Selección automática, selección manual.
CONTROL DE EXPOSICIÓN
Modos de medición Medición TTL a plena abertura con SPC en 35 zonas
(1) Medición evaluativa (relacionada con cualquier punto AF)
(2) Medición parcial (aprox. 8% del visor en el centro)
(3) Medición puntual: (aprox. 3,5% del visor en el centro)
(4) Medición promediada con preponderancia central
Rango de medición EV 1 – 20 (a 20 °C con objetivo de 50 mm f/1.4 ISO 100)
Bloqueo AE Automático: funciona en el modo One-Shot AF con exposición de medición evaluativa bloqueada cuando se consigue el enfoque.
Manual: mediante el botón de bloqueo AE en los modos de la zona creativa.
Compensación de la exposición +/-2 EV en incrementos de 1/2 ó 1/3 de punto (se puede combinar con AEB).
AEB +/- 2 EV, en incrementos de 1/2 ó 1/3 de punto
Sensibilidad ISO* ISO 100-1600 (en incrementos de 1/3 de punto) que se puede ampliar hasta L: 50 o H: 3200
OBTURADOR
Velocidad 30 – 1/8000 seg. (incrementos de1/3 de punto), Bulb (rango de velocidad del obturador total. La gama disponible varía dependiendo del modo de disparo)
BALANCE DE BLANCOS
Tipo Balance de blancos automático con el sensor de imagen
Configuración Automático, luz de día, sombra, nublado, tungsteno, luz blanca fluorescente, flash, personalizado, ajuste de temperatura de color.
Compensación de balance de blancos:
1. Azul/ámbar +/-9
2. Magenta/verde +/-9.
Balance de blancos personalizado Sí, se puede registrar 1 configuración
Intervalo del balance de blancos +/-3 puntos en incrementos de un punto
3 imágenes de muestreo sucesivas por cada disparo del obturador.
Se puede seleccionar dominante azul/ámbar o magenta/verde.
VISOR
Tipo Pentaprisma
Cobertura (vertical/horizontal) Aprox. 96%
Ampliación Aprox. 0,71x ¹
Área ocular Aprox. 20 mm (desde el centro de la lente del ocular)
Corrección dióptrica -3 a +1 (1/m) (dioptrías)
Pantalla de enfoque Intercambiable (3 tipos, opcional). Pantalla de enfoque esmerilada de precisión Ee-A de serie
Espejo Medio espejo de retorno rápido (transmisión: relación de reflexión de 40:60, sin bloqueo del espejo con EF de 600 mm f/4 o menor)
Información del visor Información de AF: puntos AF, luz de confirmación de enfoque
Información de exposición: velocidad del obturador, valor de abertura, bloqueo AE, nivel de exposición, círculo de medición parcial, advertencia de exposición
Información del flash: flash listo, sincronización de alta velocidad, bloqueo FE, compensación de la exposición del flash
Información de imagen: corrección de balance de blancos, ráfaga máxima (pantalla de 2 dígitos), información de tarjeta CF
Vista preliminar de profundidad de campo Sí, con el botón de previsualización de la profundidad de campo.
MONITOR LCD
Tipo TFT de 2,5 pulgadas, aprox. 230.000 píxeles
Cobertura Aprox. 100%
Ángulo de visión (horizontal/vertical) Aprox. 170°
Ajuste de brillo Ajustable a uno de cinco niveles
Opciones de pantalla (1) Configuración de la cámara
FLASH
Modos Flash automático E-TTL II, medición manual
Sincronización X 1/200 s
Compensación de la exposición del flash  +/-2 EV en incrementos de 1/3 de punto
Intervalo de exposición del flash Sí, con flash externo compatible
Bloqueo de exposición del flash
Sincronización de segunda cortina
HotShoe/Terminal del equipo Sí/ Sí
Compatibilidad de flash externo E-TTL II con flashes Speedlites de la serie EX, posibilidad de disparo de flashes múltiples sin cables.
CAPTURA
Modos Auto, AE programada, AE con prioridad de obturador, AE con prioridad de abertura, Manual, Personalizado
Estilos de imágenes Estándar, retrato, paisaje, neutro, fiel, monocromo, definido por el usuario (x3)
Espacio de color sRGB y Adobe RGB
Procesamiento de imágenes Reducción de ruido en exposición larga
Modos de unidad Sencillo, continuo, temporizador automático (10 s)
Disparos en serie 3 fps (la velocidad se mantiene hasta para 60 imágenes (JPEG)/17 imágenes (RAW))¹
TIPO DE ARCHIVO
Tipo de imagen fija JPEG: fina, normal (compatible con Exif 2.21 [Exif Print]) / Regla de diseño para Camera File system (2.0),
RAW: RAW, (12 bits, Canon RAW original, 2ª edición),
DPOF (Formato de orden de impresión digital) compatible con la versión 1.1
ALMACENAMIENTO
Tipo CompactFlash tipo I / II (compatible con Microdrive)¹
FUENTE DE ALIMENTACIÓN
Baterías Batería recargable de ión-litio BP-511/BP-511A o BP-512/BP-514 (se suministra batería BP-511A), 1 batería CR2016 para la fecha y la configuración
Duración de la batería Aprox. 800 (a 20°C)¹
Aprox. 400 (a 0°C)
Indicador de batería 4 niveles
Ahorro de energía La corriente se desconecta después de 1, 2, 4, 8, 15 o 30 minutos.
Fuente de alimentación y cargadores de pila Kit de adaptador de CA ACK-E2, adaptador de alimentación compacto CA-PS400, cargador de baterías CB-5L, cargador de baterías CG-570, kit de cables de batería de coche CR-560
ESPECIFICACIONES FÍSICAS
Materiales del cuerpo Aleación de magnesio/plástico
Entorno de funcionamiento 0 – 40 °C, humedad relativa del 85% o inferior
Dimensiones (An x Al x F) 152 x 113 x 75 mm
Peso (sólo el cuerpo) Aprox. 810 g

Una aventura a Islàndia amb bicicleta és una de les experiències més salvatges que he viscut mai. No s’equivocaven els pocs islandesos amb qui vaig intercanviar unes paraules, escuetes, és clar…”By bike? Really? Are you crazy?”. Ja ho diuen, generalitzant massa, que a Islàndia només hi pot viure algú que hi ha nascut. I per assegurar-se’n, els islandesos deixen els carros de bebè fora el carrer quan van a fer un cafè, a dinar, o a comprar. Els carros no estàn buits, per cert. És la seva manera de garantir que el bebè creixerà plenament adaptat, amb una salut de ferro. Més endavant l’eficient sistema educatiu ja s’encarregarà de que segueixin els estudis, de posar-ne els fonament. Els seus pares els donaràn una bona educació i es constituiràn com a persones segures d’elles mateixes, sense tabús, i altament preparats. En qualsevol cas tot plegat és  força idealitzat.

Dit això em sembla que ja puc tornar a l’aventura en sí. El viatge no va començar gaire bé perqué vaig arribar dels últims a la cua del mostrador a l’aeroport i l’avió va enlairar-se amb retard. Un cop dins l’avió em sentia un tiu afortunat per ser on era però al mateix temps tenia un mal presentiment. El dubte es va esvaïr ràpid al arribar a l’aeroport ja de matinada en plé sol de mitjanit i el cel descobert, per sorpresa meva. No hi havia ni rastre de la meva bicicleta i em trobava a un aeroport gairebé desert, sense el meu mitjà de locomoció imprescindible ni sense saber quan podria iniciar l’aventura. Començavem forts.

Vaig agafar el “Fly Bus” cap a Reykjavík i, amb resignació pel canvi de plans, vaig començar a gaudir del paissatge farcit d’aquella llum màgica. Carregat com un autèntic burro vaig enfilar el camí cap a al camping, que queda a uns 3km de l’estació de busos. Abans, però, no em vaig poder estar de visitar el Hallgrímskirkja, l’església més extranya que he vist mai. En l’anterior viatge m’havia quedat amb les ganes de veure-la perque estava en fase de restauració. Espina treta ràpidament potser per intentar contrarrestar la pèrdua de la bicicleta. Unes fotografies per immortalitzar el moment i a seguir cap a Laugardalur, on hi ha el camping.

Els 3 dies següents van ser una barreja de desconcert, de massa tranquilitat, i de donar voltes per tots els racons de la ciutat. La veritat és que en aquells moments m’hagués anat genial que la societat islandesa fos més oberta, dialogant o que simplement fessin una mica més de vida al carrer. Si en ple estiu gairebé no hi ha vida, com carai deu ser l’hivern? Un cop has estat a un lloc com Nepal i has conegut el caràcter de la seva gent, intentar que signifiquis alguna cosa per la majoria d’islandesos pot arribar a ser desesperant. És amb el que més decebut pot quedar-se algú que ve de terres mediterrànies, però se’ls ha d’acceptar com són. Al cap i a la fi, és comprensible. Canviant de tema… per fi després de trucades, consultes i de pensar en tot tipus de possibilitats vaig rebre la notícia de que rebria la bicicleta. S’havia quedat a Barcelona, i abans d’arribar a Keflavík havia estat a Copenhaguen i Oslo. Li tinc una mica d’enveja a la meva bici…o ben mirat potser no, ja que per l’estat en que es trobava la caixa semblava que havia viscut la Guerra de Vietnam. Feliç com unes pasqües procedeixo al muntatge de les rodes, manillar i pedals. Tot era força correcte i hores abans tenia clar els passos a seguir els dies següents ara que ja tenia tot el que necessitava. El que  no sabia era el que m’esperava.

Si bé el primer cop a Islàndia la volta va ser seguint el sentit de les agulles del rellotge, aquest cop ho havia pensat en sentit antihorari. Sortir de Reykjavík ja va ser tota una odissea: senyalitzacions ambigües, trànsit, desnivell, entrades, sortides…un rebombori increïble que em va costar 1h resoldre. Començava pel sud, unes terres a priori sense complicació per l’absència de grans desnivells. Les dues etapes inicials van ser prou facils, i tant el vent com la pluja em varen respectar força. D’aquesta manera, amb 4 horetes tenia el recorregut llest i a punt per muntar la tenda al camping després d’haver fet al voltant de 60km. La tercera etapa m’havia de dur sota el glaciar Myrdalsjokull on cau la famosa cascada Skógafoss. És una etapa molt bonica ja que al principi es poden veure el Hekla al nord, i vas veient com t’acostes a les grans masses glaciars Eyjafjallajökull (a algú li sona?) i Myrdalsjokull. Un cop s’acosta més al sud, i a falta de 27km per arribar a destinació, la carretera queda encaixonada entre el mar a mà dreta, i glaciars a mà esquerra. De cop, tot es converteix en un infern…rafagues fortíssimes de vent del sud-est fan impossible seguir. Plat petit, pinyons grans i no és suficient! tot plegat en terreny gairebé pla i el vent empenyent-me violentament a la cuneta. Sabia que era una zona ventosa però havia superat totes les meves previsions. Parades constants, trossos a peu per l’impossibilitat de moure la bicicleta, els genolls destrossats i la moral per terra. En total més de 3 hores per fer uns tristos 27km, beguda i menjar justos, ni un poble entremig. A l’arribada a Skógar estava disposat a pagar una nit d’hotel però finalment vaig quedar fregit dins la tenda que portava, un “baul” de 2metres de llarg per 95 centimetres d’ample i 65 d’altura.

Mirant previsions del temps vaig arribar a la conclusió de que era practicament impossible fer la resta del sud en aquell sentit, donades les condicions de pluja i vent, i que havien de seguir igual, almenys uns 4 dies. Després dels dies perduts per l’afer de la bicicleta no podia permetre estancar-me massa, així que vaig decidir agafar un bus fins a Höfn (250km), poble just on la carretera fa un gir per sortir del sud i seguir cap a les terres de l’est. El bus passa per una zona de glaciars, terrenys inundables, camps de lava i solitud. Pràcticament no hi ha vida i les poques construccions que hi ha són granges, algunes abandonades. Arribats a aquest punt vaig compartir l’aventura amb un altre boig amb bicicleta per Islàndia, un noi de Murcia que no sabia gaire on s’havia ficat.

En un principi és una zona amb pocs atractius i quan havia fet el recorregut a casa la idea era liquidar-la amb bus per centrar-me en altres zones més interessant on fer fotos. És el primer cop que anomeno la paraula “foto” i és que a part dels dies a Reykjavík o d’algun cop durant el recorregut gairebé no havia tret les cameres. Era un senyal inequívoc de que portava un plantejament de viatge erroni. Moure’s amb bicicleta i voler treure un bon reportatge fotogràfic amb els dies que tenia i en aquelles condicions no era un bon plà. Però me’n vaig fer a la idea i em vaig llançar a descobrir les terres de l’est: fiords, aïllament, muntanyes nevades, molt fred, vent de l’est i algun port de muntanya per superar…sense cap mena de dubte una de les zones més salvatges, deixant les “highlands” a part. A canvi, sents aquella gran sensació de sentir-te petit dins la naturalesa, de gaudir de pobles preciosos i d’aquella llum daurada que intenta amagar-se sota les muntanyes.

Un cop varem ser al nord les condicions meteorològiques es van tornar d’allò més bones. 2 dies i mig d’excursions a la zona de Myvatn amb base al camping a tocar del llac. Sol, molt de sol. Fisures, coves de formació volcànica, camps de lava, volcans, planes geotermiques, fumaroles, pous de iode, cràters, vida salvatge, roques volcàniques, muntanyes. Una explosió de naturalesa, d’olors a sulfur, escalfor sota els peus, tot plegat toca de plé els sentits. Va ser on vaig poder desplegar les cameres, els filtres i l’imaginació per poder fer les fotos que no havia pogut fer la resta de dies.

La següent parada va ser a la població costera de Húsavík, uns 60km al nord del llac Myvatn. Diuen que és el millor lloc per veure balenes a Islàndia però la meva economia ja començava a trontollar com per comprobar-ho i, a més, no era una activitat que m’entusiasmes en excés. Per tant, el matí següent sortiem aviat cap a Akureyri, la capital del nord. Ens esperaven uns 110km i ja ens haviem planificat parar a les cascades de Godafoss (cascada dels deus) que trobariem a mig camí. El recorregut va ser un èxit tot i que continuava arrossegant la lesió al genoll que m’havia acompanyat durant totes les etapes. A Akureyri hi vam passar un parell de dies per esgotar el poc temps que em quedava ja que no hi havia temps material de llançar-me a fer més kilometres. Així que un dia i mig abans d’emprendre el vol de tornada havia de ser a Reykjavík per trobar una capsa on colocar-hi la bicicleta per carregar a l’avió. Va ser l’última estacada per moure’m amb bus, però havia estat necessari. Coses dels viatges.

L’aventura en xifres: 13 etapes (molt lluny de les 20 previstes) 3 d’elles en autobus, i un total d’uns 700km (també molt lluny dels 1.700 que havia calculat). Quan acumules unes quantes experiències arribes la conclusió de que viatjar és com la mateixa vida, o sigui, gens fàcil i excitant alhora. Serveixen de poc les preparacions però cal estar a punt per qualsevol cosa. La qüestió és posar-hi els 5 sentits i afrontar el que et caigui…es digui soletat, problemes, pluja o vent. Només d’aquesta manera puc estar segur de que al final del viatge em quedo amb un bon gust de boca per haver-me’n sortit amb molt de patiment, força i constància. I això que a vegades el més fàcil era tancar-me dins el baul-tenda i agafar un avió de tornada, us ho asseguro.

Un cop a casa recordo els dies amb molta satisfacció, mentre explico que és una salvatjada (la de la bicicleta) que no tornaria a repetir. No a Islàndia. País on, en canvi, tornaré de ben segur.

Aquests dies estic intensificant la planificació de la meva nova aventura fotogràfica al país del gel, país dels volcans, i ara també país reconegut (tot just ara..) com a model de revolució social. La sensació de que fa molt temps que vaig viatjar per Islàndia l’estiu de 2009, ha deixat pas a una sensació de gran proximitat un cop tinc més que estudiat el mapa de carreteres.

L’objectiu d’aquest viatge és aconseguir fotografies que mostrin la bellesa infinita d’Islàndia, la seva identitat, i la força de la seva naturalesa en estat pur. Glaciars, muntanyes, pous de lava, fumaroles, postes de sol, volcans, joc de llums, salts d’aigua, rius, vegetació, fauna…sense deixar de banda la cultura i la manera de viure dels islandesos. A això cal afegir-hi la particularitat del mitjà de locomoció que em durà per l’illa.

Si aconsegueixo seguir amb la planificació inicial, recorreré al volant d’uns 1.800 km amb la meva bicicleta de muntanya per arribar als racons més espectaculars. L’aventura durarà 24 dies  i a més de moure’m amb bicicleta també faré alguns trams amb el bus de línia, sobretot a la zona est, que disposa de pocs atractius, i als fiords de l’oest, ja que únicament tinc com a objectiu una petita part de l’extrem oest, Látrabjarg. Aquesta zona és la part més occidental de tota Europa i hi té cabuda el penya-segat més gran del continent (14km de llarg per 440m d’altura) on, a més, hi viuen grans poblacions d’aus marines molt característiques com el Puffin o l’Alca Torda. No tinc previst fer nit a cap lloc diferent d’un camping o zona d’acampada. El que em pot portar més dificultat, més enllà de les distàncies o duresa de les etapes, són les condicions meteorologiques ja que acostumen a ser molt variables amb estones de sol, plujes, o forts vents que poden condicionar la planificació del viatge. Per tant, no només és necessari estar ben preparat físicament sino que estar ben preparat psicológicament és gairebé fonamental, sobretot quan es realitza un viatge en solitari.

L’aventura començarà a la capital, Reykjavik, i des d’allà em desplaçaré en sentit anti-horari fins al nord de l’illa. Pel camí vorejaré glaciars com l’Eyjafjallajokull, el de Myrdal, Vatnajokull, així com salts d’aigua tant famosos com el d’Skogar o indrets màgics com Jokulsarlon. Un cop a aquella zona del nord iniciaré un dels camins que creuen l’illa per les Highlands, Kjölur, que passa per Hveravellir i arriba fins a Geysir. En aquest punt iniciaré una altra pujada cap al nord per visitar la peninsula de Vatnsnes. Pel camí em trobaré Thingvellir i em tornaré a endinsar per les Highlands pel camí de Kaldidalur. Una pujada cap als remots fiords de l’oest i baixant cap a Reykjavik visitaré la peninusla Snaefellsnes, un dels racons més tranquils i bonics d’Islàndia. En total he dividit el recorregut en 21 etapes.

Islàndia 2011

En defnitiva, tot i que queda just un mes per marxar cap allà sembla que tot avança a bon ritme i ja només em queda desitjar que cap altre volcà decideixi que és moment de fer-se notar.

Són moments de força activitat fotogràfica i viatges que no m’han deixat actualitzar el blog com hauria volgut. Per això he decidit publicar un article conjunt del meu pas per Londres i Malta aquests mes de Març.

Primer de tot va ser Londres que encara que ja hi havia estat al Febrer no havia pogut fer totes les fotografies que hauria volgut fer sobretot perque no vaig gaudir d’un temps gaire bo. En canvi, aquest segon cop meteorològicament parlant tot ha sigut més correcte i vaig poder treure fotografies més representatives de la ciutat. Vaig trobar a faltar el tripode per treure millors fotografies quan es ponia el sol, fer algunes llargues exposicions i captar el moviment d’una ciutat tant activa com ho és Londres. Per tant vaig haver de fer malabars amb el mobiliari urbà alhora de fer algunes nocturnes o forçar les sensibilitats Iso. Per sort en aquest aspecte tant la 5D com la 1D responen molt bé. Finalment vaig conèixer els llocs més emblematics i treure fotografies per resumir uns dies a al ciutat.

Canon 5D, 17-40mm f/4, polaritzador

Dues setmanes desprès va tocar el torn de Malta, unes illes situades al Mediterràni i que semblen en terra de ningú tot i que al llarg de la seva història ha vist el pas de diversos pobles i civilitzacions ja que esdevé un punt estratègic important per al comerç i les accions militars. La visita no va ser fotogàfica però tot i així no vaig deixar la càmera a casa per si de cas algun racó o moment resultaven especialment especials. Sobretot destaca com a destinació Low-Cost ja que és molt barat, molt indicat per estudiants o joves, i per gent que vulgui gaudir de sol i platja però que en realitat no ofereix gaire res més que el que podem trobar a la nostra Costa-Brava. L’illa principal és bruta i molt deixada, i nomès les persones que valoren l’autenticitat o l’antiguitat hauràn gaudit al 100% de la seva estada. En canvi, les illes petites i menys poblades de Comino i Gozo, si que ofereixen indrets naturals que podem guadir tot fent excursions per les formacions rocoses al costat del mar o fent submarinisme gràcies als seus fons nets i plens de vida.

Canon 5D, 17-40mm f/4, polaritzador

A partir d’ara també és possible trobar-me via Facebook. Gràcies a les xarxes socials puc actualitzar més sovint informació sobre possibles sortides fotogràfiques, viatges previstos, fotos noves, concursos i altres noticies d’actualitat dins el món de la fotografia.

Ja us podeu fer fans a Iban Riu – Nature and Travel.

En funcionament

És un motiu immens de satisfacció poder anunciar que desde fa uns dies ja tinc la pàgina web en funcionament. Desprès d’uns mesos amb sequera d’idees i amb la pàgina a mig fer, un cop d’inspiració i motivació ha fet que pogués acabar-la. En gran part, gràcies també a la finalització del procès d’edició de totes les imatges del Nepal que dóna un molt bon aire al lloc web.

Per fer-la he volgut sempre primar la senzillesa, fàcil navegació i l’elègancia dels colors foscos. Bàsicament es divideix en un apartat amb una petita descripció de meu treball, una mostra de treballs variats i representatius com a portafoli, i l’apartat de contacte, per a poder obtenir una còpia revelada l’alta qualitat d’algunes de les imatges, a més de per poder contactar per demanar fotogafies per publicar en pàgines web, revistes o altres publicacions. Aquest últim apartat encara ha de millorar per afavorir els serveis, així com també ho ha de fer l’apartat de noticies que s’ha d’anar actualitzant, fins al punt de poder anunciar, en un futur, l’organització de sortides fotogràfiques.

És una bona base de cara a obtenir la pàgina definitiva, amb domini propi.

Per visitar-la: www.wix.com/ibanriu/ibanriuproject