Category: Viatges i excursions


Nit del 20 al 21 de Gener. Arribavem a l’aeroport de Keflavik desprès d”un llarg dia per Londres. Com sempre, aquells tons càlids de les parets i terres de fusta clara, aquell silenci, aquella pau i tranquilitat. La sensació d’arribar, altre cop, a casa.

Donem un petit vol pels passadissos de l’aeroport desprès de passar el control de passaports i, just abans de sortir a la zona d’arribades, ens para una policia islandesa. Ens pregunta si anem junts, i que si la podem acompanyar a un sala. Ens fa passar l’equipatge  per un escàner i ens fa les preguntes de rigor. “Yes, we will drink beer”. Perque enganyar-te, guapa? Ens demana perdó, que tampoc calia, i ens desitja una feliç estada a Islàndia. Desprès de la primera anècdota del viatge, ens dirigim cap a l’oficina on ja ens esperen per fer-nos l’entrega del cotxe de lloguer. De camí a Reykjavík desapareixen els meus dubtes sobre com ens trobariem l’illa: queden restes de neu, la carretera està gelada i, efectivament, bufa el vent. Arribada al hostel i a dormir.

El primer dia el passem a la península Snaefell. És un dia light, bàsicament d’aclimatació al medi i perque per la meteorologia interessa que els grans atractius els fem els dos dies següents. Tot i això és un bon començament per fer-se a la idea de qué hi ha a Islàndia; començar-se a fer a les maneres dels islandesos, a les seves carreteres, als impresionants paisatges i, és clar, a la foscor que hi ha la majoria del dia. Ja són les 10 del matí, i encara és pràcticament de nit. Recorrem el sud de la península, amb el sempre imponent volcà Snaefellsjokull de fons, i amb un entorn gairebé cobert per la neu. Tot seguit ens dirigim a coneixer un parell de cascades que els he promès als expedicionaris. Hi arribem justos de llum, però suficient per admirar-ne la seva bellesa. Contents, tornem cap a la capital. Toca anar a comprar al súper, per sopar i anar a dormir d’hora.

Snaefellness

Snaefellness

Snaefellness

Snaefellness

Ens llevem per començar el segon dia del viatge. Toca conéixer tres grans atractius: un parc nacional, una zona de geysers, i un gran saltant d’aigua. Si algú no sap de qué estic parlant, l’anomenen circuit “Cercle Daurat”, de visita obligada, i considero que té més encant a l’hivern que a l’estiu. Primer parem a Thingvellir, on ens reven les primeres llums del dia amb un sol débil i un fred que pela. Al fons del llac una mica de boira i un cel que canvia a gran velocitat per culpa dels núvols. N’observem les immenses esquerdes que indiquen el canvi de plaques tectòniques mentre ens deixem endur per les vistes a les highlands. La següent parada és Geysir. Una zona com apareguda del no res on aproximadament cada 8 minuts el geyser Strokkur escup aigua bullent a uns quants mentres d’alçada. Al voltant, petites fonts termals brollen i fumejen armónicament, en contrast amb les baixes temperatures de l’ambient d’un dia de Gener prop de l’àrtic. Desprès de tot toca fer un vol per la botiga de “souvenirs”. Hi deixem mostra del nostre pas (l’Aleix pita cada vegada que passa per un arc de seguretat). És el moment de posar-hi fi. Es treu descansos primer, i pantalons desprès, davant la mirada atónita de la dependenta i de la resta de “guiris” que hi ha a la zona de restauració, evidentment tots riuen davant de tal espectacle. Finalment detectem l’alarma intrusa dels pantalons i la dependenta, molt amable, la talla amb unes tisores. Dinem una mica i cap a Gullfoss. Als nois encara els hi falta veure una altra mostra de la força de l’aigua d’aquest país. Arribem ràpidament i ens disposem a seguir les rampes de fusta, gelades, que ens duràn al mirador principal. L’aigua baixa amb força i les cantonades amb neu i gel li donen un toc especial que no s’aprecia durant l’estiu. El camí de tornada el fem per la carretera que voreja l’illa pel Sud. A mig camí fem parada al cràter Kerid i també passem per Hveragerdi. La resta de camí fins a Reykjavík ens fa notar que la nit anterior hi ha nevat amb força. Carretera gelada i a counduir amb precaució. Per sopar ens hem reservat el plaer de probar una magnífica peça de xai islàndes adobada. La cuina del hostel és tota nostra. Els començals no volen marxar d’isàndia sense tornar-ne a menjar. Així ho farem. A dormir, ja que no fa nit per aurores boreals i l’endemà serà dur.

Hveragerdi

Hveragerdi

Cràter Kerid

Cràter Kerid

El tercer dia serà l’escollit per descobrir tots els encants que hi ha fins a la població més al sud de l’illa: Vík. Com cada matí, les carreteres d’entrada i sortida de la capital van plenes de cotxes. Sembla mentida que en una ciutat aparentment tant petita, hi puguin haver tanta quantitat de cotxes. Per sort les vies són amples i, en alguns punts, amb més de 2 i de 3 carrils per sentit. També per variar, la carretera està ben gelada, cosa que ens obliga a passar alguns trams de carretera a 50-60 km/h. Fem la primera parada a Seljalandfoss. No em cansaré de dir que per mi és dels saltants d’aigua més bonics del país.  Tenim un dia de cel parcialment descobert tot i que al darrere, just a la zona del glaciar Eyjafjallajökull (prometo haver-ho escrit a la primera), hi neva amb força i el fort vent empeny les bolves cap a nosaltres. Allà hi tinc pendent una foto, o fins i tot dues. I és just el moment de fer-les. El vent bufa d’oest i l’aigua de la cascada no surt rebotada just on m’he de colocar per fer-les. Amb alguna relliscada al fang i molt d’esforç, aconsgueixo enfilar-me alguns metres i prendre les fotografies. Per acabar la visita no dubtem a seguir el caminet de dins de la cascada d’on en sortim completament xops, encara que realment tot plegat ha valgut la pena. Següent parada: Skógafoss. Per variar, aquells 25-30km de distància que hi ha entre saltants d’aigua es fan amb un vent en contra que fa trontollar fins i tot el cotxe. Inevitablement, em recorda el meu particular “via crucis” l’any que vaig recórrer l’illa i feia aquest tram. a Skógafoss hi passem una altra bona estona. Passat el migdia ens dirigim cap  Vík per admirar la població d’es d’un turó, així com anar fins a peu de platja, de sorra negra. Algun peu dins l’aigua i fins i tot algun petit espant fruit de la força de l’aigua i el vent, però sense majors conseqüències. Deixem el poble i ens dirigim a Dyrholaey. Lamentablement, molts visitant ignoren la bellesa i les vistes que es pot admirar just al cim d’aquest turó que sobresurt per sobre el mar. El vent que hi bufa, poderòs i gélid, és pràcticament insuportable. Hi fem un vol, unes quantes fotos, i cap abaix. El sol no ens deixa gaire temps per més i decidim fer camí cap a Reykjavík. Aquesta nit, si o si, anirem a cercar aurores. La nit anterior havia sigut una mica decepcionant ja que tot i no fer del tot mal cel, les aurores havien decidit no passar per sobre Islàndia, o aixó explicaven les previsions. No era el cas d’aquesta nit, que si passaven per sobre l’illa tot i que no a una intensitat alta. El cel estava pràcticament cobert i les probabilitats de veure aurores es reduïa. Ho teniem clar, hi aniriem igualment. Diuen que “qui no arrisca no pisca”. Com a molt ens gastariem unes quantes corones en gasolina i perdrien unes hores de son. Si sortia bé erem a la glòria. De camí cap a Thingvellir, dos petits bris d’esperança: el cel no era del tot cobet i feia vent. L’arribada a Thingvellir va ser d’allò més inesperada: tres autocars (un de japonesos) ja eren aparcats a l’aparcament. Una marea de gent (vull dir unes 25-30 persones, que per ser Islàndia ja és molt) eren al fons. Uns servidors ens quedem a dins el cotxe fent una cerveseta que l’Adrià ha triat al súper. No cal passar fred abans d’hora, el cel encara és massa cobert i no es veurà res. Acabada la cervesa decidim sortir a fora, ja que com per art de màgia el vent s’ha endut per complet tota la nuvolositat que ens molestava. Estarem de sort? Sembla que si. Una noia, orgullosa, ensenya una fotografia on es veu que ha captat una aurora boreal just sobre un muntanya al fons est. Amb prou feines es veu a simple vista però, en canvi, la càmera que capta llum de casi casi on no n’hi ha si que la veu. De moment molt de fred i poques aurores. No em sento les mans, amb prou feines puc moure els controls de la càmera. Amb el cel ras, la temperatura ha baixat amb pocs minuts. Donem uns quants vols pel lloc amb la vista sempre posada al cel. Mica en mica les aurores semblen anar agafant força per segons. Són passades les 12 de la nit i a Thingvellir ja només hi quedem nosaltres. Decidim marxar una mica decepcionats perque ens esperàvem més, força més. Enfilem el camí de tornada, ens esperen uns 30 minus d’asfalt glaçat. I ves per on que en aquesta vida no et pots donar mai per vençut ni deixar d’estar alerta al teu voltant. De cop, una aurora balla just davant nostre!  Parem com podem al marge de la carreterea, gairebé derrapant amb la frenada sobre el gel. Per fi un espectacle decent! Un verd intens es mou amb ritmes del tot anàrquics i imprevisibles. Comença amunt, s’obre, i poc a poc s’expandeix de forma horitzontal per acabar difuminada a l’ambient estrellat. I tot allà al mig del no res, inesperadament, sense avisar. Unes quantes fotografies de plena dificultat i més que satisfets cap al hostel que ja eren quarts de 2. Amb tanta emoció i tot mirant per la finestra del hostel, per si n’apareixia alguna més, aquella nit em va costar un xic dormir.

Vík

Vík

Reykjavík-Thingvellir

Reykjavík-Thingvellir

L’últim dia per terres islandeses va ser un dia certament light. El dia no acompanyava gens. Penso que ens va ploure pràcticament tot el sant dia, execepte cal al vespre que ens va donar un petita conseció. Vam aprofitar per visitar la península Reykjaness. No és la zona de més bellesa de l’illa, però val la pena descobrir el Blue Lagoon i la zona geotermal de Krysuvík, una petita introduccio al que és el poder geotèrmic. Un cop ho vam tenir visitar, decidim tornar cap a la capital per visitar algun racó que val la pena, com el passeig marítim o l’esglèsia en forma de coet, i el seu càlid interior. També està bé perdre’s per l’eix comercial, i allí vam poder fer alguna compra light o passar a veure l’espectacular mapa amb relleu que hi ha dins l’ajuntament. El millor del dia va ser les trobades amb els islandesos. Primer de tot vam conèxier la Gudny, una artista dels “colaix” que exposava a l’ajuntament. Desprès de comunicar-li la meva sincera admiració cap a la seva feina, m’interesso per la manera com produeix les seves obres d’art. Triga al voltant de 3 o 4 setmanes a fer un colaix d’uns 40 centimetres pel costat llarg, tot tinguent en compte el contingut i el color dominant. Cap al vespre anem a conèixer una mica aquell ambient nocturn del que tant bé m’han parlat en tantes ocasions i mai abans havia tingut ocasió de descobrir. Agafem les indicacions que ens havia donat el recepcionista del hostel, i enfilem cap a Laugarvegur. En altres, paraules, l’eix comercial, de pubs i restaurants. Juga el Barça contra el Màlaga i anem cap al Gorilla, que ens han dit que és un bon local per veure esports. Arribem al lloc amb poca dificultat. Just arribem al carrer en concret i ens paren dues jovenetes islandeses. Primerament ens dediquen unes paraules, mig somrient, que cap dels tres entenem. Passem a l’anglès, i una d’elles ens aclareix que ens havia preguntat, suposadament amb castellà, que si estavem parlant en espanyol, ja que ella el coneix una mica. Li dic que més o menys era el que parlavem, i que ens pot situar a prop de Barcelona, on, i no en tenia cap dubte, ella ja havia estat. Aprofitant el ben entes, li preguntem si sap on és el Gorilla. El tenim just darrere, bingo. Acabades les indicacions ens conviden a ballar salsa, que es veu que aprenen a ballar a un parell de locals més lluny. Encara ara no entenc perque recoi no vam acceptar l’invitació de dues belleses vikingues i ens vam anar a veure el futbol. O potser si…per evitar el ridícul espantós a la pista de ball. Un cop el partit acaba el local es comença a animar. Fins llavors, eren un parell de taules que eren plenes i l’ambient era força light. Amb pocs minuts el local baixa els llums, puja la música i comença la desfilada de models. Ara imagineu-vos l’escena: un munt de gent amb modelitos, ben vestits, maquillatge, talons, fandilles i escots variats. Al mig, tres foscos de pell i cabell, mal vestits amb “chiruques” i descansos, pantalons d’anar a esquiar i trekking. No cal que us digui que erem el centre de totes les mirades oi? Això si, en tot moment ens sentirem acceptats i acollits, tant que vam consumir més d’una cervesa Viking per posar-nos en escena. El local estava molt bé, però era moment de canviar de local. Vam anar a un altre dels locals que ens havia recomanat el company del hostel. Sopresa, hi feien festa erasmus. S’ha de dir que l’ambient era més festiu, la gent ballava més i passavem un xic més desapercebuts. No vam trigar gaire a trobar-nos-hi com a casa, fer uns quants balls que delataven el nostre poc estil, i confirmar que la nit islandesa “mola”. Com no, ens trobem a un parell de madrilenys. Ens expliquen que són a l’illa desde fa poc, fugint de la sequera espanyola i a la recerca de més sort. Sense gairebé temps d’intercanviar unes quantes opinions, al local hi sona la ultraconeguda “Macarena” de Los del Río. En qüestió de 3 segons tenim a 4 islandeses ballant a la perfecció la macarena al nostre voltant, com si fes estona que ens esumaven i esperaven el moment. Imagineu-vos la nostra cara, no sapiguent la coreografia, movent els braços com bojos, tot per no fer més el ridícul del que ja estavem fent. Un coo estavem totalment aclimatats ens donen la mala notícia de que el local tancarà ens els próxims 10 minuts. Són les 2:30 i encara tenim corda. Intentem entrar a un altre local però el porter ens diu que ja han tancat, i que ho han fet tots els locals de la ciutat. No és fins els divendres i els dissabtes que la festa s’allarga fins les 5 o les 6. Cansats però satisfets ens en tornem al hostel per descansar unes hores. A quarts de 8 ens sonarà el despertador i començar el camí de tornada. Reflexió de la nit: No es pot anar pel món sense saber ballar  Salsa, ni la Macarena!

IR_ISH-5176

Fotogràficament ha tornat a ser una bona experiència i segueix el projecte per aquelles terres. Les dificultats que m’hi he trobat han sigut més grans que ens qualsevol dels altres viatges que hi he realitzat. Primer per la meteorologia. No era fàcil mantenir les òptiques i els filtres nets per acte de la pluja o la neu. El fred tampoc hi ha ajudat, ja que en moltes ocasions se’m feia fins i tot difícil moure la roda per canviar la velocitat d’exposició o el diafragma. Un altre problema destacat han sigut les poques hores de llum o la debilitat de la mateixa quan aquesta hi era present. No he sigut capaç de treure fotografies a Isos baixes, més tinguent en compte que no vaig poder dur amb mi el tripode de viatge. La totalitat de fotogafies estan fetes a isos compreses entre 400 i 1250. A més, al fer totes les fotografies a pols i a velocitats perilloses, algunes han quedat trepidades. Sense cap mena de dubte, aquestes dificultats han sigut un repte que de ben segur em servirà per futures ocasions.

Fins la próxima!

Anuncis

En les últimes setmanes m’he plantejat la possibilitat d’organitzar una petita aventura en grup a Islàndia. Aquest proper 2013 és un any d’alta intensitat pel que fa tempestes solars i, per tant, una molt bona oportunitat de veure aurores boreals, juntament amb els atractius més interessants del sud-oest del país.

Les aurores boreals són fenómens que s’observen amb certa facilitat a Islàndia. Per gaudir-ne plenament cal un  període solar actiu com el d’aquest any, un cel descobert i, a poder ser, lluna nova o en fase minvant. La contaminació lumínica a Islàndia és pràcticament inexistent. De fet, es dóna el cas de poder observar aurores boreals “ballar” per sobre la mateixa Reykjavík. És qüestió de moure’s on les condicions són més idonies per tal de que en 4 o 5 nits es puguin veure almenys un cop.

Durant el dia la idea seria visitar alguns indrets de gran interés que són propers a la capital. Els objectius serien fer el cercle daurat que inclou Geysir, cascada Gullfoss, i parc Thingvellir; la península Reykjanes amb un possible bany depuratiu al Blue Lagoon; i perdre’ns per la misteriosa península Snaefellsnes. Altres atractius serien possibles, si el temps i la climatologia ho permetessin.

Contrariament al que es pot pensar pel fet de ser un país situat tant al nord, a l’hivern Islàndia no és un infern on la gent no pot fer vida fora de casa. Les temperatures són fredes, si, però no pas més del que ho són en algunes capitals continentals. Les temperatures poden rondar entre els -5 i els 5 graus, donat que corrents càlides provinents de centre amèrica “suavitzen” el panorama, però el sol no té prou força per fer pujar el termómetre. Ni força ni temps, ja que  a l’hivern el sol té poc recorregut. Per contra, les sortides i postes de sol són llarguíssimes.

Aquesta petita escapada és una bona oportunitat de gaudir de la fotografia però no en exclusiva, així que tothom hi és benvingut. A més, per adaptar l’aventura a la realitat económica del moment el viatge està pensat en clau “low cost” però sense renunciar  a una certa comoditat necessària, allotjament en hostel, vols barats, i lloguer de cotxes assequible amb empresa local. En principi lo ideal seria anar-hi entre Febrer i Març, 4-6 dies com comentava abans.

Si en voleu saber més detalls podeu contactar amb mi al correu iriu.foto@gmail.com

I si per dates no us és possible però us agrada la idea de conèixer aquest magnífic país, de cara a l’estiu també estic pensant en un “workshop”/vitge fotogràfic de més dies. Us mantindré informats.

Salut!

Per fer un punt i seguit en la meva aventura islandesa i el projecte que hi estic desenvolupant, m’agradaria escriure unes ratlles per resumir el que ha sigut el tercer viatge per aquelles terres. És un bon moment, un cop feta la reflexió i haver vist bona part dels arxius de les targetes.

Els resultats han sigut satisfactoris i només els hauria pogut millorar amb més quantitat dedicant més temps a cada un dels llocs que varem visitar. Gran part del relatiu èxit és culpa del bon temps que vam tenir i d’haver dut un ritme de desplaçaments molt alt, així com una bona planificació. Al portar un gran ritme la primera metitat de viatge, a la segona vam afluixar, tot i que no va ser problema ja que la feina la teniem feta. L’últim dia duiem acumulats uns 6.500km per carreteres i camins d’Islàndia, i poc més de 2.000 ja els duiem el tercer dia. Durant el viatge la ruta va ser, a grans trets, aquesta:

Ring Road desde Reykjavík passant per Thingvellir, Geysir i Gullfoss. Parant a les grans perles del sud, vam seguir amb força lleugeresa pels fiords de l’est. Vàrem gaudir de les grans atraccions del nord, per seguir el viatge a la salvatge zona dels fiords de l’oest. Allà vam seguir fins a l’extrem oest  del país, i arribar als penya-segats de Látrabjarg. La següent parada va ser la península Snaefelsnes, on vam seguir gaudint d’un temps magnífic. Llavors varem enfilar cap a la península Vatnsnes, i d’aquí altre cop a la zona de Myvatn per veure’n nous detalls. Desprès d’una mini visita per la capital, varem tenir temps de visitar dos saltant d’aigua molt propers. Ja amb el 4×4, va ser el  moment d’apropar-nos al Hekla i arribar a la zona geotermal de Landmannalaugar. El segon dia amb tot terreny el vam aprofitar per descobrir Háifoss i part de les atraccions de la zona centre-sud. El mateix dia vam fer part de la carretera Kjölur que atravessa el país per les “highlands” tot i que no vam arribar a l’oasis Hveravellir. L’últim matí el vam passar a la península Reykjanes.

Amb tot, la representació fotogràfica obtinguda aquesta vegada ha sigut més àmplia, tot i que encara queda molta feina per fer. Islàndia no és un país extremadament gran però no és fàcil fer-hi kilometres. Aixo, sumat a la grandesa dels seus atractius i a la seva varietat de paisatges en tot tipus de condicions, fan que la feina sigui immensa. A part, queden categories per cobrir en les que tinc representacions encara molt verdes: fauna, detalls, retrats i estils de vida. Que no us sorprenguin nous viatges o escapades.

I per mostrar-vos una petita part del meu treball afegiré un apartat a la pàgina web amb fotografies. El seu títol serà la suma de les exposicions (en segons) de les instantanies. La primera part la publicaré aquest cap de setmana o inici de la vinent, i la segona el cap de setmana següent.

Fins la próxima!

Com vaig anunciar fa uns dies a la pàgina Facebook, aquest any ja tinc una destinació gairebé confirmada al disposar de bitllet d’avió i transport. Podria dir que aquest any toca una destinació tropical, que em quedaré a una destinació nacional, o que canviaré de continent… però no és el cas. Desprès de valorar-ho i de sorgir-me l’ocasió de viatjar amb un bon amic, repetiré destinació, i a més consecutiva: Islàndia.

Més d’un es pot preguntar.. qué carai hi ha a Islàndia ? per quin motiu m’agrada tant ? no estic un xic obesionat ? Les dues primeres qüestions són argumentables, la resposta de l’última és, probablement, “si”.

Islàndia és un país relativament poc conegut, pot ser que si que ho sigui d’orella però no perque sigui gaire visitat. Sobretot destaca per els seus volcans, grans masses glaciars, fauna, i hidrografia. Com he apuntat diverses vegades, qui hi busqui vida social pot fracasar clarament. En canvi, qui hi busqui un lloc on sentir-se petit, on sentir la terra, la força de la natura i una llum inigualable, s’hi sentirà realment cómode. El que garanteixo és que deixa petjada a tothom qui s’atreveix a visitar-la.

M’agrada per el que aporta en quan a tipologia de viatge, deixant la fotografia a part. És un grandíssim lloc on reflexionar: entre glaciar i glaciar hi poden sorgir mil idees. També m’encanta aquell punt d’incertesa que suposa viatjar en un indret dominat per la natura: sense anar més lluny, l’any passat unes setmanes abans de viatjar-hi esclatava un volcà i, durant el viatge, un altre provocava una petita erupció subglaciar amb inundació i destrucció d’un pont inclosos. A més, valoro la possibilitat de viatjar amb total tranquilitat amb cotxe, així com pernoctar  i menjar a cost realment baix, dins un estil dinàmic, actiu.

En qualsevol cas, la motivació que em porta a viatjar-hi és per sobre de tot fotogràfica. El fet és que des del primer cop que vaig trepitjar aquelles terres m’hi he sentit prou a gust i fascinat com per desplegar tota la imaginació i creativitat que, de moment, no té límit. Al contrari, amb el temps l’inspiració creix, els índrets a descobrir es fan més exigents i insólits. D’aquesta manera, el meu treball en aquest país és més ampli, més exclusiu i, per tant, pren més valor. Amb els dos cops que hi he estat n’he tingut de sobres per veure que si realment es busquen resultats extraordinàris no n’hi ha prou amb un viatge, ni amb dos, ni amb tres, ni tan sols amb quatre. Ningú sap quants me’n faràn falta per concluir un projecte a llarg termini i que ni tan sols a hores d’ara sé en qué es convertirà, el temps ho dirà. No és un país on tenir-hi una ruta marcada ni plans concrets.

Qui sap si tu seràs el/la següent a acompanyar-m’hi!

La fi d’un any és un bon moment per passar revista, per rebobinar,i així poder-nos adonar de tot el que em fet ja que el dia a dia no ens ho permet. De tal manera, podem satisfer-nos amb la feina feta o ser conscients de totes les errades que en el futur podem corretgir. Així, és un bon exercici d’autocrítica i avaluació del contingut anual. És hora de resumir aquest any 2011:

Fotogràficament ha estat un gran any, plé de productivitat en quan a quantitat de fotografies i també en qualitat. A part de totes les fotografies, ha estat important l’entrada a l’arxiu de més fotografies dels paisos catalans i descoberta d’indrets, com són el Montseny, Collsacabra i Val d’Aràn. Sense deixar de banda nous descobriments en petites escapades com Londres o Malta, i la tornada a Islàndia amb noves instantànies de qualitat amb una aventura increïble per explicar.

A part, ha estat l’any en que ha vist la llum “Essències del Nepal”, el primer llibre, recull d’imatges d’un viatge al Nepal ii que ha tingut una bona acollida per a qui s’ha llançat a tenir-lo. Només per aquest fet, ja pot ser un any per recordar durant molt i molt de temps ja que no sempre es pot disposar de prou material i prou bo com per plantejar-se que sigui un projecte viable. A més del llibre, una sèrie de fotografies preses al Nepal han servit per aconseguir ser finalista al Travel Photographer of the Year 2011, un concurs internacional celebrat cada any amb molt de renom i alta participació de semi-professionals i professionals de la fotografia de viatge. Pel que fa a concursos, també he tingut fotografies seleccionades per fases finals en concursos més generals i algun de naturalesa. Per una altra banda el últims mesos de l’any han estat claus per gestar el que és una evolució en l’activitat com a fotògraf en dues parts ben diferenciades: Viatges i Lifestyle.

Ara és hora, doncs, de parlar de novetats i noves formes de cara a aquest any que encetem. Com deia abans, desprès d’estudiar-ho i amb ganes de més, passo a treballar en dues línes fotogràfiques. En la primera, segueixen les fotografies de viatges, escapades, projectes amb més caràcter artístic i/o documental, així com les de naturalesa, que hi queden englobades dins. No és res més que una continuïtat en la fotografia que he desenvolupat fins ara: fotografies senzilles, fresques, en la major part espontànies i amb poca o nul·la presència de llum controlada/artificial. Pel que fa a la segona, és una nova línia més comercial però seguint amb les bases de la fotografia de sempre, i per tant senzilla, original, i amb ànim d’oferir qualitat. La forma tècnica de fer aquest tipus de fotografies, així com part del material necessari, passen a ser noves. Persones, grups, empreses..són molts els subjectes que poden voler disposar de reportatges fotogràfics a mida per ajudar a satisfer les seves metes personals o col·lectives amb un treball eficaç i seriòs. I conscient de l’alta dificultat del món on em fico, en tindria prou amb evolucionar i poder completar alguns treballs durant l’any, no aspiro a més.

Com a petita novetat cal mencionar el petit projecte 365 que tracta d’una foto per intentar resumir cada dia de l’any i que he començat a publicar a Flickr, amb enllaç a Facebook. Una bona manera de no deixar passar un dia sense fixar-nos en els detalls i d’entrenar el cervell fotogràfic. Tampoc vull deixar de parlar de la part de viatges perqué és evident que, per poques que siguin les possibiliats, hi haurà treball nou. I, seguint amb Nepal, també podria ser moment per donar-li una nova sortida com és mereix…una sortida que tinc en ment desde fa molt temps. En fi, tampoc cal que ens avançem.

Deixem les paraules per donar pas als fets, que hi ha molta feina a fer!

El Travel Photogrpaher of the Year es va crear l’any 2002 pels fotògrafs Chris i Karen Coe. Desde llavors, ha tingut un gran seguiment i participació fins pujar any rere any el nivell de les obres presentades. Aglutina tot un seguit d’obres d’artistes professionals, semi-professionals i amateurs de tot el món, ja que acostuma a reunir al voltant de 70 nacionalitats diferents. A partir de les obres guanyadores en cada categoria, se n’extreu un llibre i una exposició a gran escala a Londres. A part de ser un reconeixement per als fotògrafs professionals, també es una gran porta d’entrada per a nous talents que busquen un racó dins un món tan altament competitius com és la fotografia.

Per a escollir els finalistes de les entre 6 i 8 categories que formen el concurs, els jutges tenen en compte criteris tècnics de composició, qualitat fotogràfica…així com d’adequació al tema de cada categoria del concurs, un aspecte molt important a tenir en compte. Així, en aquestes dues primeres fases, s’extreuen unes 20 obres finalistes de cada categoria que aspiraràn a ser les guanyadores. A partir d’aquí, la direcció del concurs demana còpies digitals a alta resolució, així com còpies grans en paper per a poder-les analitzar àmpliament amb tot l’equip de jutges. Per acabar, s’anuncien els guanyadors i mencions especials de cada categoria, i el vencedor absolut, que aquest any ha estat Louis Montrose.

Feia uns anys que coneixia l’existència de tal concurs, tot i que mai havia considerat participar-hi perqué pensava que no tenia prou material, ni de prou importància com per obtenir algun tipus de resultat. Aquest any, deprès d’haver analitzat les bones i variades fotografies preses durant el 2010 al Nepal, vaig pensar que era una bona oportunitat. Vaig optar per inscriure’m en categoria “New Talent”, reservada als fotògrafs de viatges amateurs o semi-professionals que volen mostrar el seu treball i obtenir així una oportunitat. Per a tal categoria, s’havia de presentar una sèrie formada per entre 4 i 6 fotografies relacionades entre sí, i que expliquessin una història en concret. El sub-tema d’aquest any era “Diary of a destination”. Remenant fotos i fotos, vaig trobar una sèrie de  prou qualitat, variada i simple. Resumia força el que és la meva fotografia, i el que es demanava com a tema i sub-tema. No caldria dir que va ser una enorme sorpresa i més gran satisfacció el fet de ser escollit entre els 20 finalistes que optavem al premi final. Gairebé descartava un altre correu sorpresa dient-me que havia guanyat, però és que el premi ja el tenia. Més satisfet estic desprès de dir-me que aquest any el nivell de les obres finalistes havia pujat de manera extraordinària i que els jutges havien tingut llargues “discusions” per a poder decidir un veredicte d’entre els candidats.

Un cop finalitzat tot el procès, desitjo que el concurs segueixi per molts anys i que hi pugui anar participant amb bon material actualitzat. Seria un molt bon senyal!

Una aventura a Islàndia amb bicicleta és una de les experiències més salvatges que he viscut mai. No s’equivocaven els pocs islandesos amb qui vaig intercanviar unes paraules, escuetes, és clar…”By bike? Really? Are you crazy?”. Ja ho diuen, generalitzant massa, que a Islàndia només hi pot viure algú que hi ha nascut. I per assegurar-se’n, els islandesos deixen els carros de bebè fora el carrer quan van a fer un cafè, a dinar, o a comprar. Els carros no estàn buits, per cert. És la seva manera de garantir que el bebè creixerà plenament adaptat, amb una salut de ferro. Més endavant l’eficient sistema educatiu ja s’encarregarà de que segueixin els estudis, de posar-ne els fonament. Els seus pares els donaràn una bona educació i es constituiràn com a persones segures d’elles mateixes, sense tabús, i altament preparats. En qualsevol cas tot plegat és  força idealitzat.

Dit això em sembla que ja puc tornar a l’aventura en sí. El viatge no va començar gaire bé perqué vaig arribar dels últims a la cua del mostrador a l’aeroport i l’avió va enlairar-se amb retard. Un cop dins l’avió em sentia un tiu afortunat per ser on era però al mateix temps tenia un mal presentiment. El dubte es va esvaïr ràpid al arribar a l’aeroport ja de matinada en plé sol de mitjanit i el cel descobert, per sorpresa meva. No hi havia ni rastre de la meva bicicleta i em trobava a un aeroport gairebé desert, sense el meu mitjà de locomoció imprescindible ni sense saber quan podria iniciar l’aventura. Començavem forts.

Vaig agafar el “Fly Bus” cap a Reykjavík i, amb resignació pel canvi de plans, vaig començar a gaudir del paissatge farcit d’aquella llum màgica. Carregat com un autèntic burro vaig enfilar el camí cap a al camping, que queda a uns 3km de l’estació de busos. Abans, però, no em vaig poder estar de visitar el Hallgrímskirkja, l’església més extranya que he vist mai. En l’anterior viatge m’havia quedat amb les ganes de veure-la perque estava en fase de restauració. Espina treta ràpidament potser per intentar contrarrestar la pèrdua de la bicicleta. Unes fotografies per immortalitzar el moment i a seguir cap a Laugardalur, on hi ha el camping.

Els 3 dies següents van ser una barreja de desconcert, de massa tranquilitat, i de donar voltes per tots els racons de la ciutat. La veritat és que en aquells moments m’hagués anat genial que la societat islandesa fos més oberta, dialogant o que simplement fessin una mica més de vida al carrer. Si en ple estiu gairebé no hi ha vida, com carai deu ser l’hivern? Un cop has estat a un lloc com Nepal i has conegut el caràcter de la seva gent, intentar que signifiquis alguna cosa per la majoria d’islandesos pot arribar a ser desesperant. És amb el que més decebut pot quedar-se algú que ve de terres mediterrànies, però se’ls ha d’acceptar com són. Al cap i a la fi, és comprensible. Canviant de tema… per fi després de trucades, consultes i de pensar en tot tipus de possibilitats vaig rebre la notícia de que rebria la bicicleta. S’havia quedat a Barcelona, i abans d’arribar a Keflavík havia estat a Copenhaguen i Oslo. Li tinc una mica d’enveja a la meva bici…o ben mirat potser no, ja que per l’estat en que es trobava la caixa semblava que havia viscut la Guerra de Vietnam. Feliç com unes pasqües procedeixo al muntatge de les rodes, manillar i pedals. Tot era força correcte i hores abans tenia clar els passos a seguir els dies següents ara que ja tenia tot el que necessitava. El que  no sabia era el que m’esperava.

Si bé el primer cop a Islàndia la volta va ser seguint el sentit de les agulles del rellotge, aquest cop ho havia pensat en sentit antihorari. Sortir de Reykjavík ja va ser tota una odissea: senyalitzacions ambigües, trànsit, desnivell, entrades, sortides…un rebombori increïble que em va costar 1h resoldre. Començava pel sud, unes terres a priori sense complicació per l’absència de grans desnivells. Les dues etapes inicials van ser prou facils, i tant el vent com la pluja em varen respectar força. D’aquesta manera, amb 4 horetes tenia el recorregut llest i a punt per muntar la tenda al camping després d’haver fet al voltant de 60km. La tercera etapa m’havia de dur sota el glaciar Myrdalsjokull on cau la famosa cascada Skógafoss. És una etapa molt bonica ja que al principi es poden veure el Hekla al nord, i vas veient com t’acostes a les grans masses glaciars Eyjafjallajökull (a algú li sona?) i Myrdalsjokull. Un cop s’acosta més al sud, i a falta de 27km per arribar a destinació, la carretera queda encaixonada entre el mar a mà dreta, i glaciars a mà esquerra. De cop, tot es converteix en un infern…rafagues fortíssimes de vent del sud-est fan impossible seguir. Plat petit, pinyons grans i no és suficient! tot plegat en terreny gairebé pla i el vent empenyent-me violentament a la cuneta. Sabia que era una zona ventosa però havia superat totes les meves previsions. Parades constants, trossos a peu per l’impossibilitat de moure la bicicleta, els genolls destrossats i la moral per terra. En total més de 3 hores per fer uns tristos 27km, beguda i menjar justos, ni un poble entremig. A l’arribada a Skógar estava disposat a pagar una nit d’hotel però finalment vaig quedar fregit dins la tenda que portava, un “baul” de 2metres de llarg per 95 centimetres d’ample i 65 d’altura.

Mirant previsions del temps vaig arribar a la conclusió de que era practicament impossible fer la resta del sud en aquell sentit, donades les condicions de pluja i vent, i que havien de seguir igual, almenys uns 4 dies. Després dels dies perduts per l’afer de la bicicleta no podia permetre estancar-me massa, així que vaig decidir agafar un bus fins a Höfn (250km), poble just on la carretera fa un gir per sortir del sud i seguir cap a les terres de l’est. El bus passa per una zona de glaciars, terrenys inundables, camps de lava i solitud. Pràcticament no hi ha vida i les poques construccions que hi ha són granges, algunes abandonades. Arribats a aquest punt vaig compartir l’aventura amb un altre boig amb bicicleta per Islàndia, un noi de Murcia que no sabia gaire on s’havia ficat.

En un principi és una zona amb pocs atractius i quan havia fet el recorregut a casa la idea era liquidar-la amb bus per centrar-me en altres zones més interessant on fer fotos. És el primer cop que anomeno la paraula “foto” i és que a part dels dies a Reykjavík o d’algun cop durant el recorregut gairebé no havia tret les cameres. Era un senyal inequívoc de que portava un plantejament de viatge erroni. Moure’s amb bicicleta i voler treure un bon reportatge fotogràfic amb els dies que tenia i en aquelles condicions no era un bon plà. Però me’n vaig fer a la idea i em vaig llançar a descobrir les terres de l’est: fiords, aïllament, muntanyes nevades, molt fred, vent de l’est i algun port de muntanya per superar…sense cap mena de dubte una de les zones més salvatges, deixant les “highlands” a part. A canvi, sents aquella gran sensació de sentir-te petit dins la naturalesa, de gaudir de pobles preciosos i d’aquella llum daurada que intenta amagar-se sota les muntanyes.

Un cop varem ser al nord les condicions meteorològiques es van tornar d’allò més bones. 2 dies i mig d’excursions a la zona de Myvatn amb base al camping a tocar del llac. Sol, molt de sol. Fisures, coves de formació volcànica, camps de lava, volcans, planes geotermiques, fumaroles, pous de iode, cràters, vida salvatge, roques volcàniques, muntanyes. Una explosió de naturalesa, d’olors a sulfur, escalfor sota els peus, tot plegat toca de plé els sentits. Va ser on vaig poder desplegar les cameres, els filtres i l’imaginació per poder fer les fotos que no havia pogut fer la resta de dies.

La següent parada va ser a la població costera de Húsavík, uns 60km al nord del llac Myvatn. Diuen que és el millor lloc per veure balenes a Islàndia però la meva economia ja començava a trontollar com per comprobar-ho i, a més, no era una activitat que m’entusiasmes en excés. Per tant, el matí següent sortiem aviat cap a Akureyri, la capital del nord. Ens esperaven uns 110km i ja ens haviem planificat parar a les cascades de Godafoss (cascada dels deus) que trobariem a mig camí. El recorregut va ser un èxit tot i que continuava arrossegant la lesió al genoll que m’havia acompanyat durant totes les etapes. A Akureyri hi vam passar un parell de dies per esgotar el poc temps que em quedava ja que no hi havia temps material de llançar-me a fer més kilometres. Així que un dia i mig abans d’emprendre el vol de tornada havia de ser a Reykjavík per trobar una capsa on colocar-hi la bicicleta per carregar a l’avió. Va ser l’última estacada per moure’m amb bus, però havia estat necessari. Coses dels viatges.

L’aventura en xifres: 13 etapes (molt lluny de les 20 previstes) 3 d’elles en autobus, i un total d’uns 700km (també molt lluny dels 1.700 que havia calculat). Quan acumules unes quantes experiències arribes la conclusió de que viatjar és com la mateixa vida, o sigui, gens fàcil i excitant alhora. Serveixen de poc les preparacions però cal estar a punt per qualsevol cosa. La qüestió és posar-hi els 5 sentits i afrontar el que et caigui…es digui soletat, problemes, pluja o vent. Només d’aquesta manera puc estar segur de que al final del viatge em quedo amb un bon gust de boca per haver-me’n sortit amb molt de patiment, força i constància. I això que a vegades el més fàcil era tancar-me dins el baul-tenda i agafar un avió de tornada, us ho asseguro.

Un cop a casa recordo els dies amb molta satisfacció, mentre explico que és una salvatjada (la de la bicicleta) que no tornaria a repetir. No a Islàndia. País on, en canvi, tornaré de ben segur.

Aquests dies estic intensificant la planificació de la meva nova aventura fotogràfica al país del gel, país dels volcans, i ara també país reconegut (tot just ara..) com a model de revolució social. La sensació de que fa molt temps que vaig viatjar per Islàndia l’estiu de 2009, ha deixat pas a una sensació de gran proximitat un cop tinc més que estudiat el mapa de carreteres.

L’objectiu d’aquest viatge és aconseguir fotografies que mostrin la bellesa infinita d’Islàndia, la seva identitat, i la força de la seva naturalesa en estat pur. Glaciars, muntanyes, pous de lava, fumaroles, postes de sol, volcans, joc de llums, salts d’aigua, rius, vegetació, fauna…sense deixar de banda la cultura i la manera de viure dels islandesos. A això cal afegir-hi la particularitat del mitjà de locomoció que em durà per l’illa.

Si aconsegueixo seguir amb la planificació inicial, recorreré al volant d’uns 1.800 km amb la meva bicicleta de muntanya per arribar als racons més espectaculars. L’aventura durarà 24 dies  i a més de moure’m amb bicicleta també faré alguns trams amb el bus de línia, sobretot a la zona est, que disposa de pocs atractius, i als fiords de l’oest, ja que únicament tinc com a objectiu una petita part de l’extrem oest, Látrabjarg. Aquesta zona és la part més occidental de tota Europa i hi té cabuda el penya-segat més gran del continent (14km de llarg per 440m d’altura) on, a més, hi viuen grans poblacions d’aus marines molt característiques com el Puffin o l’Alca Torda. No tinc previst fer nit a cap lloc diferent d’un camping o zona d’acampada. El que em pot portar més dificultat, més enllà de les distàncies o duresa de les etapes, són les condicions meteorologiques ja que acostumen a ser molt variables amb estones de sol, plujes, o forts vents que poden condicionar la planificació del viatge. Per tant, no només és necessari estar ben preparat físicament sino que estar ben preparat psicológicament és gairebé fonamental, sobretot quan es realitza un viatge en solitari.

L’aventura començarà a la capital, Reykjavik, i des d’allà em desplaçaré en sentit anti-horari fins al nord de l’illa. Pel camí vorejaré glaciars com l’Eyjafjallajokull, el de Myrdal, Vatnajokull, així com salts d’aigua tant famosos com el d’Skogar o indrets màgics com Jokulsarlon. Un cop a aquella zona del nord iniciaré un dels camins que creuen l’illa per les Highlands, Kjölur, que passa per Hveravellir i arriba fins a Geysir. En aquest punt iniciaré una altra pujada cap al nord per visitar la peninsula de Vatnsnes. Pel camí em trobaré Thingvellir i em tornaré a endinsar per les Highlands pel camí de Kaldidalur. Una pujada cap als remots fiords de l’oest i baixant cap a Reykjavik visitaré la peninusla Snaefellsnes, un dels racons més tranquils i bonics d’Islàndia. En total he dividit el recorregut en 21 etapes.

Islàndia 2011

En defnitiva, tot i que queda just un mes per marxar cap allà sembla que tot avança a bon ritme i ja només em queda desitjar que cap altre volcà decideixi que és moment de fer-se notar.

Són moments de força activitat fotogràfica i viatges que no m’han deixat actualitzar el blog com hauria volgut. Per això he decidit publicar un article conjunt del meu pas per Londres i Malta aquests mes de Març.

Primer de tot va ser Londres que encara que ja hi havia estat al Febrer no havia pogut fer totes les fotografies que hauria volgut fer sobretot perque no vaig gaudir d’un temps gaire bo. En canvi, aquest segon cop meteorològicament parlant tot ha sigut més correcte i vaig poder treure fotografies més representatives de la ciutat. Vaig trobar a faltar el tripode per treure millors fotografies quan es ponia el sol, fer algunes llargues exposicions i captar el moviment d’una ciutat tant activa com ho és Londres. Per tant vaig haver de fer malabars amb el mobiliari urbà alhora de fer algunes nocturnes o forçar les sensibilitats Iso. Per sort en aquest aspecte tant la 5D com la 1D responen molt bé. Finalment vaig conèixer els llocs més emblematics i treure fotografies per resumir uns dies a al ciutat.

Canon 5D, 17-40mm f/4, polaritzador

Dues setmanes desprès va tocar el torn de Malta, unes illes situades al Mediterràni i que semblen en terra de ningú tot i que al llarg de la seva història ha vist el pas de diversos pobles i civilitzacions ja que esdevé un punt estratègic important per al comerç i les accions militars. La visita no va ser fotogàfica però tot i així no vaig deixar la càmera a casa per si de cas algun racó o moment resultaven especialment especials. Sobretot destaca com a destinació Low-Cost ja que és molt barat, molt indicat per estudiants o joves, i per gent que vulgui gaudir de sol i platja però que en realitat no ofereix gaire res més que el que podem trobar a la nostra Costa-Brava. L’illa principal és bruta i molt deixada, i nomès les persones que valoren l’autenticitat o l’antiguitat hauràn gaudit al 100% de la seva estada. En canvi, les illes petites i menys poblades de Comino i Gozo, si que ofereixen indrets naturals que podem guadir tot fent excursions per les formacions rocoses al costat del mar o fent submarinisme gràcies als seus fons nets i plens de vida.

Canon 5D, 17-40mm f/4, polaritzador

Després d’uns dies descol·locat per fi sóc capaç de fer un balanç del viatge al Nepal. No havia tingut mai la sensació que he tingut aquesta vegada després d’haver arribat a casa, com de si el món aquí gires més de pressa o fins i tot en direccions diferents. Ara, ja readaptat, les sensacions van més encaminades a percebre el viatge com a un somni, tot plegat extrany i confús. Del que estic plenament segur és de que un viatge d’aquestes característiques t’aporta personalment el que a occident dificilment ets capaç d’aprendre. I qui sap si pot ser la confirmació d’un camí en aquesta vida.

L’arribada a Kathmandú va ser gairebé de pel·lícula. Primer de tot vam tenir la sort d’enganxar un dia amb una visibilitat brutal, regalant-nos una vista perfecte de tot l’Himalaya fins l’altura de Kathmandú. Recordo també amb quina força baixaven els rius, segurament  efecte del monzó. A més, la panoràmica de la capital era tota una declaració del que ens podriem trobar: cases, molts pocs edifics alts, caos circultori, brutícia i molt desordre. Per sort, feiem un vol Delhi-Kathmandú, havent conegut l’especial caràcter indi a l’aeroport  i l’esperat càtering de l’avió, amb espécies per totes bandes i molt de curry!

Arribada a l’aeroport Tribhuvan de Kathmandú. Tot i no esperar-me unes grans infraestructures, la “barraca” de ciment i maó, i els funcionaments gairebé rudimentaris de tots els tràmits, van superar les meves espectatives. Increíble, el viatge pintava molt bé…i aixó no és ironía. Molt entretingut el trajecte de la terminal fins a l’hotel que teniem ja reservat. No sóc gens creient, però haig de reconeixer que més d’un cop vaig estar a punt de recorrer a la santa verge maria i els sants innocents perque miressin d’evitar un xoc de la nostra mini-furgoneta contra alguna persona, gos, cotxe, vaca, moto, bici, o qualsevol artefacte. Un cop a casa, entenc que cada canvi de direcció, avançament temerari, frenada i demés, està perfectament sincronitzat dins de l’armónic caos circulatori nepalés. El més sorprenent és que hi ha cotxes d’autoescola…i jo em pregunto…si no hi ha senyals, ni linies, ni tenen feina a posar-se el cinturó, els deuen ensenyar solsament a no xocar? a fer eslaloms per evitar socs? a tocar el clàxon?

Canon 5D, 17-40mm / En Pushpa treballa de taxista a Kathmandú. De fet només els dies que pot ja que ha de compartir el taxi amb un company. Ens explica que ell és de les muntanyes però que juntament amb la seva dona i les seves filles viuen a la ciutat. Ha de guanyar unes 2.000 rupies cada dia, uns 20 euros, per viure i garantir l'escolaritat de les seves filles.

Caminar no és precisament una aventura menys emocionant. El primer dia tots vam estar a punt de patir algun atropellament a Kathmandú, no només pel caos sino també pel “colocón” de pols i fums. Tot i aixó, els últims dies ja evitavem completament les poques voreres que hi ha pels carrers i ens endinsavem de plé a la bogeria circulatoria, amb art i tot.

Canon 5D, 17-40mm f/4, polaritzador

La vida a les muntanyes va resultar completament diferent. Un descans. L’únic perill passava a ser algun burro carregat capaç d’empenyer a algú muntanya avall, o alguna aigua en massa mal estat que podia deixar-te escagarrinat  la resta de dia. Per sort, a mi no em va passar res d’aixó. Gràcies a que quan el burro em va empenyer, el pendent quedava just al costat contrari. D’altra banda, llevar-te, mirar per la finestra i que el primer que vegis siguin muntanyes nevades de més de 7.000 metres t’alegra el dia, tal hi fa si has de caminar 4 hores o 6, si has de pujar 4.000 escales naturals ,o et veuràs atrapat entre cabres nepaleses. Fins i tot aguantes sense problema el diari “Namaste” aixordador de 4 japoneses en zel. També va ser impresionant la sortida del sol a 3.200 m., dalt de Poon Hill i amb una panoràmica immillorable de tot l’Annapurna Range, Dhaulagiri (8.167m) i Machapuchare (6.993m) inclosos. De fet, la muntanya és perfecte si el que es vol és coneixer gastronomia, costums i maneres de viure dels diferents pobles i étnies.

Canon 5D, 70-200mm f/4 / Machapuchare o Fish Tail (6.993 m.) Muntanya sagrada pels hindús, està prohibida la seva escalada.

Menys sort varem tenir a la selva del sud del país. Després de moltes hores de bus per carreteres en molt mal estat, ni tan sols vam poder veure ni un rinoceront d’una sola banya, l’estrella del Parc Nacional de Chitwan. Encara sort que finalment  vaig decidir no carregar amb el teleobjectiu de 2kgs i mig. I aixó que ens vam atrevir a fer una entrada al Parc a peu, bojos de nosaltres. Cada petit soroll de branques era una acceleració de cor ja que no sabiem que en podia sortir…un rinoceront, un ós, o potser un tigre. Poques vegades les hores m’havien passat tant lentes. Tampoc ens tranquilitzava gaire anar amb dos guies petits i escanyolits armats amb…dos pals! El passeig amb elefant va ser més divertit i entretingut, encara que estic indignat amb el tracte que reben. Cop de pal i cap endavant. I pitjor va ser veure com els tenen encadenats sense marge de maniobra, fent els pobres elefants moviments de balanceig repetitius. Finalment només vam veure daines, porcs senglars, un parell de cocodrils, macacos, i varies espécies d’ocell.

La resta de viatge el vam aprofitar per visitar la vall de Kathmandú. A part de conéixer tots els patrimonis de la humanitat, també vam tenir temps per fer un petit trekking fins Nagarkot per gaudir de més vistes i vida rural. Em quedo sobretot amb això i les magnífiques estupes budistes de Swayambhunath i Boudhanath, llocs on summergir-te de plé dins dels famosos mantres, rodes d’oració i les banderes de colors, tot sota l’atenta mirada dels ulls de Buddha.

Canon 5D, 70-200mm f/4

En definitiva, em deixo mil coses per explicar però bàsicament la conclusió és que estem davant  d’un país per recomanar totalment. L’espiritualitat que es respira, les muntanyes, els paisatges, la seva gent i una bona gastronomía, fan que sigui un viatge difícil d’oblidar.

Namaste!