Nit del 20 al 21 de Gener. Arribavem a l’aeroport de Keflavik desprès d”un llarg dia per Londres. Com sempre, aquells tons càlids de les parets i terres de fusta clara, aquell silenci, aquella pau i tranquilitat. La sensació d’arribar, altre cop, a casa.

Donem un petit vol pels passadissos de l’aeroport desprès de passar el control de passaports i, just abans de sortir a la zona d’arribades, ens para una policia islandesa. Ens pregunta si anem junts, i que si la podem acompanyar a un sala. Ens fa passar l’equipatge  per un escàner i ens fa les preguntes de rigor. “Yes, we will drink beer”. Perque enganyar-te, guapa? Ens demana perdó, que tampoc calia, i ens desitja una feliç estada a Islàndia. Desprès de la primera anècdota del viatge, ens dirigim cap a l’oficina on ja ens esperen per fer-nos l’entrega del cotxe de lloguer. De camí a Reykjavík desapareixen els meus dubtes sobre com ens trobariem l’illa: queden restes de neu, la carretera està gelada i, efectivament, bufa el vent. Arribada al hostel i a dormir.

El primer dia el passem a la península Snaefell. És un dia light, bàsicament d’aclimatació al medi i perque per la meteorologia interessa que els grans atractius els fem els dos dies següents. Tot i això és un bon començament per fer-se a la idea de qué hi ha a Islàndia; començar-se a fer a les maneres dels islandesos, a les seves carreteres, als impresionants paisatges i, és clar, a la foscor que hi ha la majoria del dia. Ja són les 10 del matí, i encara és pràcticament de nit. Recorrem el sud de la península, amb el sempre imponent volcà Snaefellsjokull de fons, i amb un entorn gairebé cobert per la neu. Tot seguit ens dirigim a coneixer un parell de cascades que els he promès als expedicionaris. Hi arribem justos de llum, però suficient per admirar-ne la seva bellesa. Contents, tornem cap a la capital. Toca anar a comprar al súper, per sopar i anar a dormir d’hora.

Snaefellness

Snaefellness

Snaefellness

Snaefellness

Ens llevem per començar el segon dia del viatge. Toca conéixer tres grans atractius: un parc nacional, una zona de geysers, i un gran saltant d’aigua. Si algú no sap de qué estic parlant, l’anomenen circuit “Cercle Daurat”, de visita obligada, i considero que té més encant a l’hivern que a l’estiu. Primer parem a Thingvellir, on ens reven les primeres llums del dia amb un sol débil i un fred que pela. Al fons del llac una mica de boira i un cel que canvia a gran velocitat per culpa dels núvols. N’observem les immenses esquerdes que indiquen el canvi de plaques tectòniques mentre ens deixem endur per les vistes a les highlands. La següent parada és Geysir. Una zona com apareguda del no res on aproximadament cada 8 minuts el geyser Strokkur escup aigua bullent a uns quants mentres d’alçada. Al voltant, petites fonts termals brollen i fumejen armónicament, en contrast amb les baixes temperatures de l’ambient d’un dia de Gener prop de l’àrtic. Desprès de tot toca fer un vol per la botiga de “souvenirs”. Hi deixem mostra del nostre pas (l’Aleix pita cada vegada que passa per un arc de seguretat). És el moment de posar-hi fi. Es treu descansos primer, i pantalons desprès, davant la mirada atónita de la dependenta i de la resta de “guiris” que hi ha a la zona de restauració, evidentment tots riuen davant de tal espectacle. Finalment detectem l’alarma intrusa dels pantalons i la dependenta, molt amable, la talla amb unes tisores. Dinem una mica i cap a Gullfoss. Als nois encara els hi falta veure una altra mostra de la força de l’aigua d’aquest país. Arribem ràpidament i ens disposem a seguir les rampes de fusta, gelades, que ens duràn al mirador principal. L’aigua baixa amb força i les cantonades amb neu i gel li donen un toc especial que no s’aprecia durant l’estiu. El camí de tornada el fem per la carretera que voreja l’illa pel Sud. A mig camí fem parada al cràter Kerid i també passem per Hveragerdi. La resta de camí fins a Reykjavík ens fa notar que la nit anterior hi ha nevat amb força. Carretera gelada i a counduir amb precaució. Per sopar ens hem reservat el plaer de probar una magnífica peça de xai islàndes adobada. La cuina del hostel és tota nostra. Els començals no volen marxar d’isàndia sense tornar-ne a menjar. Així ho farem. A dormir, ja que no fa nit per aurores boreals i l’endemà serà dur.

Hveragerdi

Hveragerdi

Cràter Kerid

Cràter Kerid

El tercer dia serà l’escollit per descobrir tots els encants que hi ha fins a la població més al sud de l’illa: Vík. Com cada matí, les carreteres d’entrada i sortida de la capital van plenes de cotxes. Sembla mentida que en una ciutat aparentment tant petita, hi puguin haver tanta quantitat de cotxes. Per sort les vies són amples i, en alguns punts, amb més de 2 i de 3 carrils per sentit. També per variar, la carretera està ben gelada, cosa que ens obliga a passar alguns trams de carretera a 50-60 km/h. Fem la primera parada a Seljalandfoss. No em cansaré de dir que per mi és dels saltants d’aigua més bonics del país.  Tenim un dia de cel parcialment descobert tot i que al darrere, just a la zona del glaciar Eyjafjallajökull (prometo haver-ho escrit a la primera), hi neva amb força i el fort vent empeny les bolves cap a nosaltres. Allà hi tinc pendent una foto, o fins i tot dues. I és just el moment de fer-les. El vent bufa d’oest i l’aigua de la cascada no surt rebotada just on m’he de colocar per fer-les. Amb alguna relliscada al fang i molt d’esforç, aconsgueixo enfilar-me alguns metres i prendre les fotografies. Per acabar la visita no dubtem a seguir el caminet de dins de la cascada d’on en sortim completament xops, encara que realment tot plegat ha valgut la pena. Següent parada: Skógafoss. Per variar, aquells 25-30km de distància que hi ha entre saltants d’aigua es fan amb un vent en contra que fa trontollar fins i tot el cotxe. Inevitablement, em recorda el meu particular “via crucis” l’any que vaig recórrer l’illa i feia aquest tram. a Skógafoss hi passem una altra bona estona. Passat el migdia ens dirigim cap  Vík per admirar la població d’es d’un turó, així com anar fins a peu de platja, de sorra negra. Algun peu dins l’aigua i fins i tot algun petit espant fruit de la força de l’aigua i el vent, però sense majors conseqüències. Deixem el poble i ens dirigim a Dyrholaey. Lamentablement, molts visitant ignoren la bellesa i les vistes que es pot admirar just al cim d’aquest turó que sobresurt per sobre el mar. El vent que hi bufa, poderòs i gélid, és pràcticament insuportable. Hi fem un vol, unes quantes fotos, i cap abaix. El sol no ens deixa gaire temps per més i decidim fer camí cap a Reykjavík. Aquesta nit, si o si, anirem a cercar aurores. La nit anterior havia sigut una mica decepcionant ja que tot i no fer del tot mal cel, les aurores havien decidit no passar per sobre Islàndia, o aixó explicaven les previsions. No era el cas d’aquesta nit, que si passaven per sobre l’illa tot i que no a una intensitat alta. El cel estava pràcticament cobert i les probabilitats de veure aurores es reduïa. Ho teniem clar, hi aniriem igualment. Diuen que “qui no arrisca no pisca”. Com a molt ens gastariem unes quantes corones en gasolina i perdrien unes hores de son. Si sortia bé erem a la glòria. De camí cap a Thingvellir, dos petits bris d’esperança: el cel no era del tot cobet i feia vent. L’arribada a Thingvellir va ser d’allò més inesperada: tres autocars (un de japonesos) ja eren aparcats a l’aparcament. Una marea de gent (vull dir unes 25-30 persones, que per ser Islàndia ja és molt) eren al fons. Uns servidors ens quedem a dins el cotxe fent una cerveseta que l’Adrià ha triat al súper. No cal passar fred abans d’hora, el cel encara és massa cobert i no es veurà res. Acabada la cervesa decidim sortir a fora, ja que com per art de màgia el vent s’ha endut per complet tota la nuvolositat que ens molestava. Estarem de sort? Sembla que si. Una noia, orgullosa, ensenya una fotografia on es veu que ha captat una aurora boreal just sobre un muntanya al fons est. Amb prou feines es veu a simple vista però, en canvi, la càmera que capta llum de casi casi on no n’hi ha si que la veu. De moment molt de fred i poques aurores. No em sento les mans, amb prou feines puc moure els controls de la càmera. Amb el cel ras, la temperatura ha baixat amb pocs minuts. Donem uns quants vols pel lloc amb la vista sempre posada al cel. Mica en mica les aurores semblen anar agafant força per segons. Són passades les 12 de la nit i a Thingvellir ja només hi quedem nosaltres. Decidim marxar una mica decepcionats perque ens esperàvem més, força més. Enfilem el camí de tornada, ens esperen uns 30 minus d’asfalt glaçat. I ves per on que en aquesta vida no et pots donar mai per vençut ni deixar d’estar alerta al teu voltant. De cop, una aurora balla just davant nostre!  Parem com podem al marge de la carreterea, gairebé derrapant amb la frenada sobre el gel. Per fi un espectacle decent! Un verd intens es mou amb ritmes del tot anàrquics i imprevisibles. Comença amunt, s’obre, i poc a poc s’expandeix de forma horitzontal per acabar difuminada a l’ambient estrellat. I tot allà al mig del no res, inesperadament, sense avisar. Unes quantes fotografies de plena dificultat i més que satisfets cap al hostel que ja eren quarts de 2. Amb tanta emoció i tot mirant per la finestra del hostel, per si n’apareixia alguna més, aquella nit em va costar un xic dormir.

Vík

Vík

Reykjavík-Thingvellir

Reykjavík-Thingvellir

L’últim dia per terres islandeses va ser un dia certament light. El dia no acompanyava gens. Penso que ens va ploure pràcticament tot el sant dia, execepte cal al vespre que ens va donar un petita conseció. Vam aprofitar per visitar la península Reykjaness. No és la zona de més bellesa de l’illa, però val la pena descobrir el Blue Lagoon i la zona geotermal de Krysuvík, una petita introduccio al que és el poder geotèrmic. Un cop ho vam tenir visitar, decidim tornar cap a la capital per visitar algun racó que val la pena, com el passeig marítim o l’esglèsia en forma de coet, i el seu càlid interior. També està bé perdre’s per l’eix comercial, i allí vam poder fer alguna compra light o passar a veure l’espectacular mapa amb relleu que hi ha dins l’ajuntament. El millor del dia va ser les trobades amb els islandesos. Primer de tot vam conèxier la Gudny, una artista dels “colaix” que exposava a l’ajuntament. Desprès de comunicar-li la meva sincera admiració cap a la seva feina, m’interesso per la manera com produeix les seves obres d’art. Triga al voltant de 3 o 4 setmanes a fer un colaix d’uns 40 centimetres pel costat llarg, tot tinguent en compte el contingut i el color dominant. Cap al vespre anem a conèixer una mica aquell ambient nocturn del que tant bé m’han parlat en tantes ocasions i mai abans havia tingut ocasió de descobrir. Agafem les indicacions que ens havia donat el recepcionista del hostel, i enfilem cap a Laugarvegur. En altres, paraules, l’eix comercial, de pubs i restaurants. Juga el Barça contra el Màlaga i anem cap al Gorilla, que ens han dit que és un bon local per veure esports. Arribem al lloc amb poca dificultat. Just arribem al carrer en concret i ens paren dues jovenetes islandeses. Primerament ens dediquen unes paraules, mig somrient, que cap dels tres entenem. Passem a l’anglès, i una d’elles ens aclareix que ens havia preguntat, suposadament amb castellà, que si estavem parlant en espanyol, ja que ella el coneix una mica. Li dic que més o menys era el que parlavem, i que ens pot situar a prop de Barcelona, on, i no en tenia cap dubte, ella ja havia estat. Aprofitant el ben entes, li preguntem si sap on és el Gorilla. El tenim just darrere, bingo. Acabades les indicacions ens conviden a ballar salsa, que es veu que aprenen a ballar a un parell de locals més lluny. Encara ara no entenc perque recoi no vam acceptar l’invitació de dues belleses vikingues i ens vam anar a veure el futbol. O potser si…per evitar el ridícul espantós a la pista de ball. Un cop el partit acaba el local es comença a animar. Fins llavors, eren un parell de taules que eren plenes i l’ambient era força light. Amb pocs minuts el local baixa els llums, puja la música i comença la desfilada de models. Ara imagineu-vos l’escena: un munt de gent amb modelitos, ben vestits, maquillatge, talons, fandilles i escots variats. Al mig, tres foscos de pell i cabell, mal vestits amb “chiruques” i descansos, pantalons d’anar a esquiar i trekking. No cal que us digui que erem el centre de totes les mirades oi? Això si, en tot moment ens sentirem acceptats i acollits, tant que vam consumir més d’una cervesa Viking per posar-nos en escena. El local estava molt bé, però era moment de canviar de local. Vam anar a un altre dels locals que ens havia recomanat el company del hostel. Sopresa, hi feien festa erasmus. S’ha de dir que l’ambient era més festiu, la gent ballava més i passavem un xic més desapercebuts. No vam trigar gaire a trobar-nos-hi com a casa, fer uns quants balls que delataven el nostre poc estil, i confirmar que la nit islandesa “mola”. Com no, ens trobem a un parell de madrilenys. Ens expliquen que són a l’illa desde fa poc, fugint de la sequera espanyola i a la recerca de més sort. Sense gairebé temps d’intercanviar unes quantes opinions, al local hi sona la ultraconeguda “Macarena” de Los del Río. En qüestió de 3 segons tenim a 4 islandeses ballant a la perfecció la macarena al nostre voltant, com si fes estona que ens esumaven i esperaven el moment. Imagineu-vos la nostra cara, no sapiguent la coreografia, movent els braços com bojos, tot per no fer més el ridícul del que ja estavem fent. Un coo estavem totalment aclimatats ens donen la mala notícia de que el local tancarà ens els próxims 10 minuts. Són les 2:30 i encara tenim corda. Intentem entrar a un altre local però el porter ens diu que ja han tancat, i que ho han fet tots els locals de la ciutat. No és fins els divendres i els dissabtes que la festa s’allarga fins les 5 o les 6. Cansats però satisfets ens en tornem al hostel per descansar unes hores. A quarts de 8 ens sonarà el despertador i començar el camí de tornada. Reflexió de la nit: No es pot anar pel món sense saber ballar  Salsa, ni la Macarena!

IR_ISH-5176

Fotogràficament ha tornat a ser una bona experiència i segueix el projecte per aquelles terres. Les dificultats que m’hi he trobat han sigut més grans que ens qualsevol dels altres viatges que hi he realitzat. Primer per la meteorologia. No era fàcil mantenir les òptiques i els filtres nets per acte de la pluja o la neu. El fred tampoc hi ha ajudat, ja que en moltes ocasions se’m feia fins i tot difícil moure la roda per canviar la velocitat d’exposició o el diafragma. Un altre problema destacat han sigut les poques hores de llum o la debilitat de la mateixa quan aquesta hi era present. No he sigut capaç de treure fotografies a Isos baixes, més tinguent en compte que no vaig poder dur amb mi el tripode de viatge. La totalitat de fotogafies estan fetes a isos compreses entre 400 i 1250. A més, al fer totes les fotografies a pols i a velocitats perilloses, algunes han quedat trepidades. Sense cap mena de dubte, aquestes dificultats han sigut un repte que de ben segur em servirà per futures ocasions.

Fins la próxima!