Després d’uns dies descol·locat per fi sóc capaç de fer un balanç del viatge al Nepal. No havia tingut mai la sensació que he tingut aquesta vegada després d’haver arribat a casa, com de si el món aquí gires més de pressa o fins i tot en direccions diferents. Ara, ja readaptat, les sensacions van més encaminades a percebre el viatge com a un somni, tot plegat extrany i confús. Del que estic plenament segur és de que un viatge d’aquestes característiques t’aporta personalment el que a occident dificilment ets capaç d’aprendre. I qui sap si pot ser la confirmació d’un camí en aquesta vida.

L’arribada a Kathmandú va ser gairebé de pel·lícula. Primer de tot vam tenir la sort d’enganxar un dia amb una visibilitat brutal, regalant-nos una vista perfecte de tot l’Himalaya fins l’altura de Kathmandú. Recordo també amb quina força baixaven els rius, segurament  efecte del monzó. A més, la panoràmica de la capital era tota una declaració del que ens podriem trobar: cases, molts pocs edifics alts, caos circultori, brutícia i molt desordre. Per sort, feiem un vol Delhi-Kathmandú, havent conegut l’especial caràcter indi a l’aeroport  i l’esperat càtering de l’avió, amb espécies per totes bandes i molt de curry!

Arribada a l’aeroport Tribhuvan de Kathmandú. Tot i no esperar-me unes grans infraestructures, la “barraca” de ciment i maó, i els funcionaments gairebé rudimentaris de tots els tràmits, van superar les meves espectatives. Increíble, el viatge pintava molt bé…i aixó no és ironía. Molt entretingut el trajecte de la terminal fins a l’hotel que teniem ja reservat. No sóc gens creient, però haig de reconeixer que més d’un cop vaig estar a punt de recorrer a la santa verge maria i els sants innocents perque miressin d’evitar un xoc de la nostra mini-furgoneta contra alguna persona, gos, cotxe, vaca, moto, bici, o qualsevol artefacte. Un cop a casa, entenc que cada canvi de direcció, avançament temerari, frenada i demés, està perfectament sincronitzat dins de l’armónic caos circulatori nepalés. El més sorprenent és que hi ha cotxes d’autoescola…i jo em pregunto…si no hi ha senyals, ni linies, ni tenen feina a posar-se el cinturó, els deuen ensenyar solsament a no xocar? a fer eslaloms per evitar socs? a tocar el clàxon?

Canon 5D, 17-40mm / En Pushpa treballa de taxista a Kathmandú. De fet només els dies que pot ja que ha de compartir el taxi amb un company. Ens explica que ell és de les muntanyes però que juntament amb la seva dona i les seves filles viuen a la ciutat. Ha de guanyar unes 2.000 rupies cada dia, uns 20 euros, per viure i garantir l'escolaritat de les seves filles.

Caminar no és precisament una aventura menys emocionant. El primer dia tots vam estar a punt de patir algun atropellament a Kathmandú, no només pel caos sino també pel “colocón” de pols i fums. Tot i aixó, els últims dies ja evitavem completament les poques voreres que hi ha pels carrers i ens endinsavem de plé a la bogeria circulatoria, amb art i tot.

Canon 5D, 17-40mm f/4, polaritzador

La vida a les muntanyes va resultar completament diferent. Un descans. L’únic perill passava a ser algun burro carregat capaç d’empenyer a algú muntanya avall, o alguna aigua en massa mal estat que podia deixar-te escagarrinat  la resta de dia. Per sort, a mi no em va passar res d’aixó. Gràcies a que quan el burro em va empenyer, el pendent quedava just al costat contrari. D’altra banda, llevar-te, mirar per la finestra i que el primer que vegis siguin muntanyes nevades de més de 7.000 metres t’alegra el dia, tal hi fa si has de caminar 4 hores o 6, si has de pujar 4.000 escales naturals ,o et veuràs atrapat entre cabres nepaleses. Fins i tot aguantes sense problema el diari “Namaste” aixordador de 4 japoneses en zel. També va ser impresionant la sortida del sol a 3.200 m., dalt de Poon Hill i amb una panoràmica immillorable de tot l’Annapurna Range, Dhaulagiri (8.167m) i Machapuchare (6.993m) inclosos. De fet, la muntanya és perfecte si el que es vol és coneixer gastronomia, costums i maneres de viure dels diferents pobles i étnies.

Canon 5D, 70-200mm f/4 / Machapuchare o Fish Tail (6.993 m.) Muntanya sagrada pels hindús, està prohibida la seva escalada.

Menys sort varem tenir a la selva del sud del país. Després de moltes hores de bus per carreteres en molt mal estat, ni tan sols vam poder veure ni un rinoceront d’una sola banya, l’estrella del Parc Nacional de Chitwan. Encara sort que finalment  vaig decidir no carregar amb el teleobjectiu de 2kgs i mig. I aixó que ens vam atrevir a fer una entrada al Parc a peu, bojos de nosaltres. Cada petit soroll de branques era una acceleració de cor ja que no sabiem que en podia sortir…un rinoceront, un ós, o potser un tigre. Poques vegades les hores m’havien passat tant lentes. Tampoc ens tranquilitzava gaire anar amb dos guies petits i escanyolits armats amb…dos pals! El passeig amb elefant va ser més divertit i entretingut, encara que estic indignat amb el tracte que reben. Cop de pal i cap endavant. I pitjor va ser veure com els tenen encadenats sense marge de maniobra, fent els pobres elefants moviments de balanceig repetitius. Finalment només vam veure daines, porcs senglars, un parell de cocodrils, macacos, i varies espécies d’ocell.

La resta de viatge el vam aprofitar per visitar la vall de Kathmandú. A part de conéixer tots els patrimonis de la humanitat, també vam tenir temps per fer un petit trekking fins Nagarkot per gaudir de més vistes i vida rural. Em quedo sobretot amb això i les magnífiques estupes budistes de Swayambhunath i Boudhanath, llocs on summergir-te de plé dins dels famosos mantres, rodes d’oració i les banderes de colors, tot sota l’atenta mirada dels ulls de Buddha.

Canon 5D, 70-200mm f/4

En definitiva, em deixo mil coses per explicar però bàsicament la conclusió és que estem davant  d’un país per recomanar totalment. L’espiritualitat que es respira, les muntanyes, els paisatges, la seva gent i una bona gastronomía, fan que sigui un viatge difícil d’oblidar.

Namaste!