Archive for Juliol, 2010


Islàndia és un país petit, de formació volcànica, perdut a l’Atlàntic i a un pas del cercle polar àrtic.  L’any 2008, just abans de l’esclat de la bombolla financera, era considerat un dels 3 països amb millor qualitat de vida del món. De fet, igual que a Nord-América i la majoria d’Europa, havia experimentat un augment gradual de capital. Es creu que aquells moments d’enganyosa bonança no va ser res més que un pla económic per endeutar els països , i d’aquesta manera els seus ciutadans. Arribava la crisi mundial.

Octubre de 2008, els tres bancs principals d’Islàndia es declaren en fallida, la corona islandesa perd més de la meitat del seu valor i el país s’arruïna.  En primera instància la població no protesta públicament, no en saben, alguns no ho han fet mai (l’última manifestació data el 1949) i quan reaccionen a les manifestacions no hi ha més de “4 gats”. Aquest mateix Octubre el Regne Unit aplica la llei antiterrorista en contra d’Islàndia i per tant congelen tots els actius que aquests tenen a les illes.

Al Gener de 2009 reaccionen: més de 2.000 persones es manifesten davant el Parlament i llançen pintura, ous i fins i tot sabates. Alguns de nosaltres ja ho haviem fet quan governava el PP, vaja, res de l’altre món. La polícia no sap què fer, en 60 anys no havien tingut ni una càrrega policial…més d’un ja no devia saber ni on havia guardat la porra.  Durant els següents episodis de protestes un jove anarquista islandès puja dalt del Parlament i substitueix la bandera nacional per una de la xarxa de supermercats Bónus (on, per cert, s’hi compra molt bé) on hi apareix un porc sobre fons groc. Tothom està convençut de que fins que no hi va haver tensió social no es van accelerar les mesures per recuperar el país.

Arribats en aquest punt el FMI concedeix un préstec i el país passa a tenir un deute extern de 9 vegades el seu PIB. La mesura porta un munt de dubtes i desconfiançes, ja que l’encarregat de firmar el pacte és possiblement un dels responsables del pla d’endeutament: David Oddsson era el governador del Banc Central islandès des del 2005 i anteriorment va ser primer ministre de 1991 a 2004, ministre d’Exteriors i alcalde de Reykjavik. Un home de poder. En aquest mateixos moments es proposa començar els tràmits per a formar part de la UE, cosa que els islandesos havien rebutjat sempre en tots els sondejos fins aquell moment. La proposta arriba en un moment clau i es presenta com a solució per a sortir de la crisi. La UE es frega les mans, però exigeix que abans paguin el deute. Davant les exigències el primer ministre porta a referendum el pagament del deute i el poble decideix que NO pagaran el deute, i per tant l’entrada a la UE queda en punt mort. Davant d’aquest nou punt de tensió, es convoquen eleccions. Tot i això el poble torna a sortir al carrer perqué no pot esperar més, la situació s’agreuja i hi ha les primeres renuncies. Finalment dimiteix tot l’equip de govern.

Uns dies desprès es nombra primer ministre a Jóhanna Sigurdardottir que formarà coalició amb els verds d’esquerres, un partit de classes i antieuropeístes. Uns mesos desprès és ratificada en el seu càrrec gràcies al vot dels ciutadans. Jóhanna Sigurdardottir es converteix així en la primera primer ministre del món declarada obertament homosexual. Viu amb la seva parella desde 2002 i s’ha casat recentment, desprès d’aprovar-se a Islàndia la llei de matrimoni homosexual (49 vots a favor, 0 en contra). Un nou triomf de la societat islandesa, que ha sapigut sobreposar les qualitats i aptituds d’una persona a la seva condició sexual.

Jóhanna Sigurdardottir ha començat forta. A més d’haver aprovat els matrimonis entre homosexuals, dóna suport a una assamblea autoconstituida per ciutadans que s’està definint a fi d’elaborar una nova constitució islandesa.

Aquí no acaba tot. Una altra de les inicitatives de la primer ministre és l’investigació del deute que el país té amb la corona anglesa i holandesa, així com les condicions del polémic préstec del Fons Monetari Internacional. En aquest mateix context económic, el nou govern està convertint a Islàndia en el primer país europeu que està perseguint als banquers, que es consideren un dels responsables de la crisi económica. De fet, alguns ja són a presó desprès de les respectives ordres d’arrest i altres, que han hagut de marxar del país, són buscats per la INTERPOL.

Tals investigacions fan por a Europa ja que es podrien destapar secrets sobre la procedència de les finançes internacionals. El mes de Juliol de 2009, Islàndia va ser rebutjada a integrar la UE a no ser que el govern no fes cas del referendum que afavoria no pagar els deutes dels banquers. Islàndia no ha cedit al xantatge, per sort en aquest país s’escolta al poble per damunt de tot. La mostra de desesperació europea davant les investigacions han fet que fa poc la UE (sota direcció española) hagi decidit finalment acceptar les negociacions d’adhesió del país nórdic. Amb l’eventual incorporació a la UE es podrien silenciar tals investigacions per mitjà de legislacions. Mentrestant els islandesos no veuen clara l’adhesió a la UE com a solució a un moment difícil. La Primer Ministre ja ho ha deixat clar: Islàndia no renunciarà al control total de les seves aigües sota cap concepte, tal i com s’espera que demani la UE com a condició a l’adhesió. De fet, la veritat és que els únics motius per els quals Islàndia voldria pertànyer a la UE serien el fet d’ampliar horitzons i relacions internacionals, i poder adoptar l’euro en detreniment de la corona islandesa, que a part d’haver-se devaluat molt ha sigut sempre poc estable en termes de cotització.  Si els fos possible adoptar l’euro sense formar part de la UE, ho farien sense pensar-ho ja que a diferència d’altres països europeus es tracta d’una nació pròspera i amb un gran futur, tot i la crisi.

Seguint amb la “revolució islandesa” és important fer referència al canvi que s’ha produit recentment a l’alcaldia de la capital, Reykjavik, després de les eleccions municipals. Mesos abans de les eleccions tot un reguitzell de personatges relacionats amb el món de l’espectacle i les arts (pintors, escriptors, humoristes, músics…) es reuneixen per formar el partit polític que anomenen “The Best Party”.  De fet tots ells formaven part d’un grup de joves punks i rockers que es reunien sovint al voltant de l’estació principal de busos, als any 80 i quan Islàndia era més aviat un país tancat i amb clara tendència conservadora. Eren un grup de rebels, i d’allà van sorgir els artistes més creatius del país. El partit esdevé l’alternativa als partits polítics avorrits de sempre. Una campanya intel·ligent, creativa, plena d’astúcia i ironia porta al partit polític a guanyar les eleccions a la capital d’Islàndia.  Amb gairebé un 40% dels vots, formen coalició amb els social-demòcrates. Tot i això la victória del “The Best Party” s’enten com a un càstig als partits polítics, que han perdut gairebé tota credibilitat entre la societat. Us imagineu un fet similar a casa nostra?

Per últim cal mencionar la llei que han aprovat recentment. Islàndia serà el refugi de tot informador que vulgui publicar informació secreta i compromesa. Islàndia acullirà i protegirà en el seu territori cibernètic tots els portals que rebin informació de fonts anònimes i per tant estaràn lliures d’amenaçes i presions. El projecte de llei va ser aprovada per 50 vots a favors, 0 en contra i una abstenció, i busca potenciar la llibertat d’expressió i informació, a fi de garantir la protecció del periodisme d’investigació. La llei aglutina aspectes de lleis aprovades a altres països i es diu que podria ser el desencadenant d’un canvi en la legislació a nivell global.

L’artífex d’aquesta iniciativa és John Perry Barlow, un expert tecnológic i fundador del portal wikileaks. El senyor Barlow ja està siguent buscat per els EUA, acusat de divulgar materials militars, després de publicar un video a wikileaks. En aquest video es pot veure clarament com un helicòpter de les tropes americanes dispara a tort i a dret contra cívils indefensos (entre els quals hi ha nens) a la ciutat de Bagdad.

Amb tot això sembla que Islàndia s’ha proposat evolucionar un cop més i de retruc revolucionar a la resta. És increible com han canviat en els últims 80 anys. Qui coneix la realitat islandesa avui dia ni s’arribaria a pensar que abans de la Segona Guerra Mundial era el país més pobre d’Europa. Aïllament, recursos energètics escassos, vivien exclusivament de les granges i la pesca.  Amb la guerra l’illa es va convertir en un punt estratègic clau, anglesos i nord-americans hi van arribar. No només van crear llocs de feina diferents dels de sempre sinó que van construir carreteres i infraestructures bàsiques.

L’éxit dels islandesos ve donat per l’equilibri que han sapigut trobar entre economia, societat i família. Ells mateixos expliquen que han sapigut reproduir el millor de la resta del món a casa seva. Empresarialment segueixen un model marcadament nord-americà: apliquen uns impostos personals i de societats realativament baixos per afavorir que les empreses locals es quedin i a més poder captar les de fora. En això són diferents a la resta d’estats nórdics. En canvi, socialment han adquirit el benestar dels seus veïns: ajudes socials, bones infraestructures, sanitat i educació públiques de primer nivell. Un bon esperit familiar és un dels aspectes clau per a ser feliços i tirar endavant. La flexibilitat laboral, ajudes económiques, els llargs períodes  de maternitat o paternitat… són unes de les raons per a que els islandesos formin la seva pròpia família ben aviat. De fet no és estrany veure noies embarassades durant el curs universitari, no hi veuen cap sentit al fet de tenir fills passats els 35 anys, per exemple. Noies amb 26 anys ja tenen el tercer fill (és una de les tases de natalitat més alta d’Europa), poden trencar el matrimoni i tirar endavant amb una força increïble. Això és possible perqué gràcies a l’Estat els seu fills tenen el futur assegurat (no val no separar-se pels fills), i tenen en tot moment l’ajuda i suport de la família (custòdia compartida automàtica i de forma natural). Igualtat real de gènere (és el país amb més percentatge de dones treballant fora de casa), i la mínima existència de tabús, prejudicis i conductes hipòcrites. Aquests últims, una de les grans taques negres de casa nostra.

Cal parlar també del seu esperit de treball, superació i creativitat. Són pocs els islandesos que no són multitasca: la majoria combinen una ocupació principal amb una de secundària o extra, que acostuma a ser relacionada amb el món artístic. Els hiverns són freds, llargs i foscos, i per tant han de treure de dins seu el que no poden treure de fora de casa. Un dels seus grans èxits ha sigut el de sapiguer extreure, transormar i distribuir l’energia que hi ha sota l’illa. Més del 85% de l’energia d’Islandia s’obté gracies a l’aigua volcànica subterrània: l’energia de les plantes hidrotèrmiques i geotèrmiques  abasteixen la meitat de les necessitats d’electricitat del país a un preu dos terços inferior a la mitja europea. L’aigua calenta arriba a tots els habitatges del país a través de tuberies naturals que venen de les profunditats volcàniques.

És clar que no podem ser islandesos. La nostra realitat és molt diferent a la seva, som molts més i caldràn molts cops, generacions i esforços per tal d’almenys poder aplicar al nostre territori la seva prodigiosa manera de fer la vida. Almenys convençem-nos de que tot està més a les nostres mans del que podem arribar a creure. Per moure un país el primer pas es moure’s un mateix ja que, per desgràcia, ningú es pot moure per tu. Tonto l’últim!

Anuncis

La República de Serbia és un país situat a la península balcànica, al Sud-Est d’Europa. Limita amb Hungría al Nord, amb Rumania i Bulgària a l’Est, amb Macedónia i Albània al Sud,  amb Bósnia, Croàcia, i Montenegro a l’Oest. Té a Belgrad com a capital.

Es tracta d’un país que ha estat involucrat en moltes de les guerres del segle passat, algunes d’elles força recents (anys 90). Fins fa poc encara era el centre d’atenció de la comunitat internacional, al ser acusat el govern d’Slobodan Milosevic de genocidi per la neteja interétnica que van dur a terme les tropes serbobosnies a la ciutat d’Srebrenica. Tots els conflictes arràn de la separació de l’antiga Yugoslavia formada per Bósnia, Croacia, Macedonia, Eslovenia, Montenegro, la mateixa Serbia i les seves províncies autónomes: Kosovo (en aquest cas es tracta d’un territori encara en disputa) i Vojvodina. De fet, cal dir que alguns d’aquests paísos van aconseguir la independéncia de forma pacífica. En contrapartida, d’altres con Macedónia, Kosovo i Bósnia, sobretot aquests dos últims, han pagat un preu molt alt amb guerres, morts, refugiats, i molta miséria.

Tinc previst arribar al país balcànic a principis d’Agost. Allà compartiré experiència amb 9 companys d’arreu del món, que com jo es varen apuntar a un programa de voluntariat en camps de treball internacionals. El camp de treball, que es durà a terme a Valjevo, és de caire artístic i els voluntaris tindrem com a missió principal produir un bon reportatge fotogràfic de la ciutat, els ciutadans, i els entorns naturals propers. A més, farem activitats com espeleologia, trekkings o reconeixement d’estrelles. Els encarregats de que tot funcioni són una associació de joves amb inquietuds d’investigació i recerca.

Valjevo és una de les ciutats serbies i capital de districte, siutada a l’Oest de Serbia central a uns 100km de Belgrad. Té censats poc més de 100.000 habitants incloent-hi la seva àrea metropolitana (uns 65.000 la ciutat). És una ciutat molt ben comunicada tant per carretera com per tren. La seva económia es basa en les empreses metalúrgiques, alimentàries i téxtils que hi desenvolupen la seva activitat. Regada per dos rius importants, el Kolubara i el Gradac, va patir greus atacs durant la Segona Guerra Mundial i més recentment arràn de la guerra de Kosovo. Amb aquests atacs la ciutat va quedar greument destruida i amb  danys en les seves infraestructures principals.

Ara l’única preocupació passa a ser repassar una mica l’anglès i aprendre quatre paraules de serbi.