Latest Entries »

RGB

Persones, colors, i emocions.

RGB va nèixer de la motivació de treballar en el retrat, en la psicologia,  i en quin paper juga el color com a element per classificar diferents trets de les persones amb les quals ens relacionem dia a dia. Sense necessitat de fer-ne cap estudi, tots som capaços de saber amb qué relacionem els colors, ja sigui emocions o elements que ens duen a pensar directament en aquestes. Qui no ha pensat mai que el blau ens aporta tranquilitat? “RGB” és l’expresió per designar la composició del color en termes d’intensitat de color en la llum, formada per vermell(R), verd(G) i blau(B), colors que personalment considero que són els que més “transmeten”.

Aquest és un treball en el que tothom hi té cabuda i una gran rebuda, les persones, l’expresió, són la clau d’aquest treball. Per a contribuir-hi, únicament és necessari tenir ganes de participar en un treball de caire artístic i disposar d’un petit espai de temps per a fer-ho possible. Col·locar la il·luminació, la càmera, el subjecte, obtenir l’expresió desitjada, i disparar. Consta de dues retrats, entre plans mitjos i primers plans, un de central i un de perfil, tot i que a la pàgina web de moment només estic mostrant un retall del retrat central.

RGB és un treball fotogràfic que començo amb ganes de que no acabi mai, d’aquells treballs senzills que t’omplen imprevisiblement. Dels que arribes a les 12 de la nit desprès d’un dia complet i encara et queden forces per seguir editant i fer-lo crèixer.

I tú, qui ets?

Podeu seguir les evolucions del treball RGB a: http://ibanriufoto.weebly.com/rgb.html

_MG_0274

_MG_0339

Nit del 20 al 21 de Gener. Arribavem a l’aeroport de Keflavik desprès d”un llarg dia per Londres. Com sempre, aquells tons càlids de les parets i terres de fusta clara, aquell silenci, aquella pau i tranquilitat. La sensació d’arribar, altre cop, a casa.

Donem un petit vol pels passadissos de l’aeroport desprès de passar el control de passaports i, just abans de sortir a la zona d’arribades, ens para una policia islandesa. Ens pregunta si anem junts, i que si la podem acompanyar a un sala. Ens fa passar l’equipatge  per un escàner i ens fa les preguntes de rigor. “Yes, we will drink beer”. Perque enganyar-te, guapa? Ens demana perdó, que tampoc calia, i ens desitja una feliç estada a Islàndia. Desprès de la primera anècdota del viatge, ens dirigim cap a l’oficina on ja ens esperen per fer-nos l’entrega del cotxe de lloguer. De camí a Reykjavík desapareixen els meus dubtes sobre com ens trobariem l’illa: queden restes de neu, la carretera està gelada i, efectivament, bufa el vent. Arribada al hostel i a dormir.

El primer dia el passem a la península Snaefell. És un dia light, bàsicament d’aclimatació al medi i perque per la meteorologia interessa que els grans atractius els fem els dos dies següents. Tot i això és un bon començament per fer-se a la idea de qué hi ha a Islàndia; començar-se a fer a les maneres dels islandesos, a les seves carreteres, als impresionants paisatges i, és clar, a la foscor que hi ha la majoria del dia. Ja són les 10 del matí, i encara és pràcticament de nit. Recorrem el sud de la península, amb el sempre imponent volcà Snaefellsjokull de fons, i amb un entorn gairebé cobert per la neu. Tot seguit ens dirigim a coneixer un parell de cascades que els he promès als expedicionaris. Hi arribem justos de llum, però suficient per admirar-ne la seva bellesa. Contents, tornem cap a la capital. Toca anar a comprar al súper, per sopar i anar a dormir d’hora.

Snaefellness

Snaefellness

Snaefellness

Snaefellness

Ens llevem per començar el segon dia del viatge. Toca conéixer tres grans atractius: un parc nacional, una zona de geysers, i un gran saltant d’aigua. Si algú no sap de qué estic parlant, l’anomenen circuit “Cercle Daurat”, de visita obligada, i considero que té més encant a l’hivern que a l’estiu. Primer parem a Thingvellir, on ens reven les primeres llums del dia amb un sol débil i un fred que pela. Al fons del llac una mica de boira i un cel que canvia a gran velocitat per culpa dels núvols. N’observem les immenses esquerdes que indiquen el canvi de plaques tectòniques mentre ens deixem endur per les vistes a les highlands. La següent parada és Geysir. Una zona com apareguda del no res on aproximadament cada 8 minuts el geyser Strokkur escup aigua bullent a uns quants mentres d’alçada. Al voltant, petites fonts termals brollen i fumejen armónicament, en contrast amb les baixes temperatures de l’ambient d’un dia de Gener prop de l’àrtic. Desprès de tot toca fer un vol per la botiga de “souvenirs”. Hi deixem mostra del nostre pas (l’Aleix pita cada vegada que passa per un arc de seguretat). És el moment de posar-hi fi. Es treu descansos primer, i pantalons desprès, davant la mirada atónita de la dependenta i de la resta de “guiris” que hi ha a la zona de restauració, evidentment tots riuen davant de tal espectacle. Finalment detectem l’alarma intrusa dels pantalons i la dependenta, molt amable, la talla amb unes tisores. Dinem una mica i cap a Gullfoss. Als nois encara els hi falta veure una altra mostra de la força de l’aigua d’aquest país. Arribem ràpidament i ens disposem a seguir les rampes de fusta, gelades, que ens duràn al mirador principal. L’aigua baixa amb força i les cantonades amb neu i gel li donen un toc especial que no s’aprecia durant l’estiu. El camí de tornada el fem per la carretera que voreja l’illa pel Sud. A mig camí fem parada al cràter Kerid i també passem per Hveragerdi. La resta de camí fins a Reykjavík ens fa notar que la nit anterior hi ha nevat amb força. Carretera gelada i a counduir amb precaució. Per sopar ens hem reservat el plaer de probar una magnífica peça de xai islàndes adobada. La cuina del hostel és tota nostra. Els començals no volen marxar d’isàndia sense tornar-ne a menjar. Així ho farem. A dormir, ja que no fa nit per aurores boreals i l’endemà serà dur.

Hveragerdi

Hveragerdi

Cràter Kerid

Cràter Kerid

El tercer dia serà l’escollit per descobrir tots els encants que hi ha fins a la població més al sud de l’illa: Vík. Com cada matí, les carreteres d’entrada i sortida de la capital van plenes de cotxes. Sembla mentida que en una ciutat aparentment tant petita, hi puguin haver tanta quantitat de cotxes. Per sort les vies són amples i, en alguns punts, amb més de 2 i de 3 carrils per sentit. També per variar, la carretera està ben gelada, cosa que ens obliga a passar alguns trams de carretera a 50-60 km/h. Fem la primera parada a Seljalandfoss. No em cansaré de dir que per mi és dels saltants d’aigua més bonics del país.  Tenim un dia de cel parcialment descobert tot i que al darrere, just a la zona del glaciar Eyjafjallajökull (prometo haver-ho escrit a la primera), hi neva amb força i el fort vent empeny les bolves cap a nosaltres. Allà hi tinc pendent una foto, o fins i tot dues. I és just el moment de fer-les. El vent bufa d’oest i l’aigua de la cascada no surt rebotada just on m’he de colocar per fer-les. Amb alguna relliscada al fang i molt d’esforç, aconsgueixo enfilar-me alguns metres i prendre les fotografies. Per acabar la visita no dubtem a seguir el caminet de dins de la cascada d’on en sortim completament xops, encara que realment tot plegat ha valgut la pena. Següent parada: Skógafoss. Per variar, aquells 25-30km de distància que hi ha entre saltants d’aigua es fan amb un vent en contra que fa trontollar fins i tot el cotxe. Inevitablement, em recorda el meu particular “via crucis” l’any que vaig recórrer l’illa i feia aquest tram. a Skógafoss hi passem una altra bona estona. Passat el migdia ens dirigim cap  Vík per admirar la població d’es d’un turó, així com anar fins a peu de platja, de sorra negra. Algun peu dins l’aigua i fins i tot algun petit espant fruit de la força de l’aigua i el vent, però sense majors conseqüències. Deixem el poble i ens dirigim a Dyrholaey. Lamentablement, molts visitant ignoren la bellesa i les vistes que es pot admirar just al cim d’aquest turó que sobresurt per sobre el mar. El vent que hi bufa, poderòs i gélid, és pràcticament insuportable. Hi fem un vol, unes quantes fotos, i cap abaix. El sol no ens deixa gaire temps per més i decidim fer camí cap a Reykjavík. Aquesta nit, si o si, anirem a cercar aurores. La nit anterior havia sigut una mica decepcionant ja que tot i no fer del tot mal cel, les aurores havien decidit no passar per sobre Islàndia, o aixó explicaven les previsions. No era el cas d’aquesta nit, que si passaven per sobre l’illa tot i que no a una intensitat alta. El cel estava pràcticament cobert i les probabilitats de veure aurores es reduïa. Ho teniem clar, hi aniriem igualment. Diuen que “qui no arrisca no pisca”. Com a molt ens gastariem unes quantes corones en gasolina i perdrien unes hores de son. Si sortia bé erem a la glòria. De camí cap a Thingvellir, dos petits bris d’esperança: el cel no era del tot cobet i feia vent. L’arribada a Thingvellir va ser d’allò més inesperada: tres autocars (un de japonesos) ja eren aparcats a l’aparcament. Una marea de gent (vull dir unes 25-30 persones, que per ser Islàndia ja és molt) eren al fons. Uns servidors ens quedem a dins el cotxe fent una cerveseta que l’Adrià ha triat al súper. No cal passar fred abans d’hora, el cel encara és massa cobert i no es veurà res. Acabada la cervesa decidim sortir a fora, ja que com per art de màgia el vent s’ha endut per complet tota la nuvolositat que ens molestava. Estarem de sort? Sembla que si. Una noia, orgullosa, ensenya una fotografia on es veu que ha captat una aurora boreal just sobre un muntanya al fons est. Amb prou feines es veu a simple vista però, en canvi, la càmera que capta llum de casi casi on no n’hi ha si que la veu. De moment molt de fred i poques aurores. No em sento les mans, amb prou feines puc moure els controls de la càmera. Amb el cel ras, la temperatura ha baixat amb pocs minuts. Donem uns quants vols pel lloc amb la vista sempre posada al cel. Mica en mica les aurores semblen anar agafant força per segons. Són passades les 12 de la nit i a Thingvellir ja només hi quedem nosaltres. Decidim marxar una mica decepcionats perque ens esperàvem més, força més. Enfilem el camí de tornada, ens esperen uns 30 minus d’asfalt glaçat. I ves per on que en aquesta vida no et pots donar mai per vençut ni deixar d’estar alerta al teu voltant. De cop, una aurora balla just davant nostre!  Parem com podem al marge de la carreterea, gairebé derrapant amb la frenada sobre el gel. Per fi un espectacle decent! Un verd intens es mou amb ritmes del tot anàrquics i imprevisibles. Comença amunt, s’obre, i poc a poc s’expandeix de forma horitzontal per acabar difuminada a l’ambient estrellat. I tot allà al mig del no res, inesperadament, sense avisar. Unes quantes fotografies de plena dificultat i més que satisfets cap al hostel que ja eren quarts de 2. Amb tanta emoció i tot mirant per la finestra del hostel, per si n’apareixia alguna més, aquella nit em va costar un xic dormir.

Vík

Vík

Reykjavík-Thingvellir

Reykjavík-Thingvellir

L’últim dia per terres islandeses va ser un dia certament light. El dia no acompanyava gens. Penso que ens va ploure pràcticament tot el sant dia, execepte cal al vespre que ens va donar un petita conseció. Vam aprofitar per visitar la península Reykjaness. No és la zona de més bellesa de l’illa, però val la pena descobrir el Blue Lagoon i la zona geotermal de Krysuvík, una petita introduccio al que és el poder geotèrmic. Un cop ho vam tenir visitar, decidim tornar cap a la capital per visitar algun racó que val la pena, com el passeig marítim o l’esglèsia en forma de coet, i el seu càlid interior. També està bé perdre’s per l’eix comercial, i allí vam poder fer alguna compra light o passar a veure l’espectacular mapa amb relleu que hi ha dins l’ajuntament. El millor del dia va ser les trobades amb els islandesos. Primer de tot vam conèxier la Gudny, una artista dels “colaix” que exposava a l’ajuntament. Desprès de comunicar-li la meva sincera admiració cap a la seva feina, m’interesso per la manera com produeix les seves obres d’art. Triga al voltant de 3 o 4 setmanes a fer un colaix d’uns 40 centimetres pel costat llarg, tot tinguent en compte el contingut i el color dominant. Cap al vespre anem a conèixer una mica aquell ambient nocturn del que tant bé m’han parlat en tantes ocasions i mai abans havia tingut ocasió de descobrir. Agafem les indicacions que ens havia donat el recepcionista del hostel, i enfilem cap a Laugarvegur. En altres, paraules, l’eix comercial, de pubs i restaurants. Juga el Barça contra el Màlaga i anem cap al Gorilla, que ens han dit que és un bon local per veure esports. Arribem al lloc amb poca dificultat. Just arribem al carrer en concret i ens paren dues jovenetes islandeses. Primerament ens dediquen unes paraules, mig somrient, que cap dels tres entenem. Passem a l’anglès, i una d’elles ens aclareix que ens havia preguntat, suposadament amb castellà, que si estavem parlant en espanyol, ja que ella el coneix una mica. Li dic que més o menys era el que parlavem, i que ens pot situar a prop de Barcelona, on, i no en tenia cap dubte, ella ja havia estat. Aprofitant el ben entes, li preguntem si sap on és el Gorilla. El tenim just darrere, bingo. Acabades les indicacions ens conviden a ballar salsa, que es veu que aprenen a ballar a un parell de locals més lluny. Encara ara no entenc perque recoi no vam acceptar l’invitació de dues belleses vikingues i ens vam anar a veure el futbol. O potser si…per evitar el ridícul espantós a la pista de ball. Un cop el partit acaba el local es comença a animar. Fins llavors, eren un parell de taules que eren plenes i l’ambient era força light. Amb pocs minuts el local baixa els llums, puja la música i comença la desfilada de models. Ara imagineu-vos l’escena: un munt de gent amb modelitos, ben vestits, maquillatge, talons, fandilles i escots variats. Al mig, tres foscos de pell i cabell, mal vestits amb “chiruques” i descansos, pantalons d’anar a esquiar i trekking. No cal que us digui que erem el centre de totes les mirades oi? Això si, en tot moment ens sentirem acceptats i acollits, tant que vam consumir més d’una cervesa Viking per posar-nos en escena. El local estava molt bé, però era moment de canviar de local. Vam anar a un altre dels locals que ens havia recomanat el company del hostel. Sopresa, hi feien festa erasmus. S’ha de dir que l’ambient era més festiu, la gent ballava més i passavem un xic més desapercebuts. No vam trigar gaire a trobar-nos-hi com a casa, fer uns quants balls que delataven el nostre poc estil, i confirmar que la nit islandesa “mola”. Com no, ens trobem a un parell de madrilenys. Ens expliquen que són a l’illa desde fa poc, fugint de la sequera espanyola i a la recerca de més sort. Sense gairebé temps d’intercanviar unes quantes opinions, al local hi sona la ultraconeguda “Macarena” de Los del Río. En qüestió de 3 segons tenim a 4 islandeses ballant a la perfecció la macarena al nostre voltant, com si fes estona que ens esumaven i esperaven el moment. Imagineu-vos la nostra cara, no sapiguent la coreografia, movent els braços com bojos, tot per no fer més el ridícul del que ja estavem fent. Un coo estavem totalment aclimatats ens donen la mala notícia de que el local tancarà ens els próxims 10 minuts. Són les 2:30 i encara tenim corda. Intentem entrar a un altre local però el porter ens diu que ja han tancat, i que ho han fet tots els locals de la ciutat. No és fins els divendres i els dissabtes que la festa s’allarga fins les 5 o les 6. Cansats però satisfets ens en tornem al hostel per descansar unes hores. A quarts de 8 ens sonarà el despertador i començar el camí de tornada. Reflexió de la nit: No es pot anar pel món sense saber ballar  Salsa, ni la Macarena!

IR_ISH-5176

Fotogràficament ha tornat a ser una bona experiència i segueix el projecte per aquelles terres. Les dificultats que m’hi he trobat han sigut més grans que ens qualsevol dels altres viatges que hi he realitzat. Primer per la meteorologia. No era fàcil mantenir les òptiques i els filtres nets per acte de la pluja o la neu. El fred tampoc hi ha ajudat, ja que en moltes ocasions se’m feia fins i tot difícil moure la roda per canviar la velocitat d’exposició o el diafragma. Un altre problema destacat han sigut les poques hores de llum o la debilitat de la mateixa quan aquesta hi era present. No he sigut capaç de treure fotografies a Isos baixes, més tinguent en compte que no vaig poder dur amb mi el tripode de viatge. La totalitat de fotogafies estan fetes a isos compreses entre 400 i 1250. A més, al fer totes les fotografies a pols i a velocitats perilloses, algunes han quedat trepidades. Sense cap mena de dubte, aquestes dificultats han sigut un repte que de ben segur em servirà per futures ocasions.

Fins la próxima!

I un any més es va consumint per deixar pas a un altre. Alguns sabreu que no sóc amic del Nadal. No m’agrada ni la seva procedència religiosa ni la parafernàlia en que s’ha convertit any rere any. En canvi, si que sóc molt amic del canvi d’any com a manera de fer balanç i pensar en nous projectes, moure’ns per noves il·lusions que és el que realment mou el món, o això vull creure. Una bona manera de pensar en nous reptes és re-capitolar i pensar en tot el que em passat. Resulta que just abans d’escriure aquestes ratlles disposava d’uns minuts per reflexionar sobre el que ha sigut aquest 2012. He arribat a la conclusió de que si l’hagués de definir amb una paraula crec que la més adient seria “curt”, “irrisori”. Amb prou feines m’he adonat de que ha passat! Sembla ben bé ahir que escrivia acomiadant-me del 2011 per donar pas al 2012. Recordo perfectament com estava content pel que havia passat, i que creia que era el moment de donar un petit gir o seguir produint fotografies però en altres camps. Amb poc temps per fer-ho, però crec que ho he assolit. D’altres propòsits no han sigut possibles però és quelcom amb el que ja comptes i, per sort, no és res que no es pugui produïr en un futur. No menys important ha estat donar un pas i estudiar a l’ERAM, del que encara espero aprendre més, guanyar en experiencia, i endinsar-me en el món de la fotografia professional. Per aquest 2013 m’he proposat quelcom que vull compartir amb tots els que esteu llegint aquesta entrada.

Aquest any 2013 m’he proposat no proposar-me absolutament res.

Salut i bona entrada d’any!

En les últimes setmanes m’he plantejat la possibilitat d’organitzar una petita aventura en grup a Islàndia. Aquest proper 2013 és un any d’alta intensitat pel que fa tempestes solars i, per tant, una molt bona oportunitat de veure aurores boreals, juntament amb els atractius més interessants del sud-oest del país.

Les aurores boreals són fenómens que s’observen amb certa facilitat a Islàndia. Per gaudir-ne plenament cal un  període solar actiu com el d’aquest any, un cel descobert i, a poder ser, lluna nova o en fase minvant. La contaminació lumínica a Islàndia és pràcticament inexistent. De fet, es dóna el cas de poder observar aurores boreals “ballar” per sobre la mateixa Reykjavík. És qüestió de moure’s on les condicions són més idonies per tal de que en 4 o 5 nits es puguin veure almenys un cop.

Durant el dia la idea seria visitar alguns indrets de gran interés que són propers a la capital. Els objectius serien fer el cercle daurat que inclou Geysir, cascada Gullfoss, i parc Thingvellir; la península Reykjanes amb un possible bany depuratiu al Blue Lagoon; i perdre’ns per la misteriosa península Snaefellsnes. Altres atractius serien possibles, si el temps i la climatologia ho permetessin.

Contrariament al que es pot pensar pel fet de ser un país situat tant al nord, a l’hivern Islàndia no és un infern on la gent no pot fer vida fora de casa. Les temperatures són fredes, si, però no pas més del que ho són en algunes capitals continentals. Les temperatures poden rondar entre els -5 i els 5 graus, donat que corrents càlides provinents de centre amèrica “suavitzen” el panorama, però el sol no té prou força per fer pujar el termómetre. Ni força ni temps, ja que  a l’hivern el sol té poc recorregut. Per contra, les sortides i postes de sol són llarguíssimes.

Aquesta petita escapada és una bona oportunitat de gaudir de la fotografia però no en exclusiva, així que tothom hi és benvingut. A més, per adaptar l’aventura a la realitat económica del moment el viatge està pensat en clau “low cost” però sense renunciar  a una certa comoditat necessària, allotjament en hostel, vols barats, i lloguer de cotxes assequible amb empresa local. En principi lo ideal seria anar-hi entre Febrer i Març, 4-6 dies com comentava abans.

Si en voleu saber més detalls podeu contactar amb mi al correu iriu.foto@gmail.com

I si per dates no us és possible però us agrada la idea de conèixer aquest magnífic país, de cara a l’estiu també estic pensant en un “workshop”/vitge fotogràfic de més dies. Us mantindré informats.

Salut!

Manifestació 14N

El 14-N va ser un bon dia per estrenar-me fent fotografies en una manifestació. Hi vaig anar juntament amb 4 companys de classe, i l’experiència he de dir que finalment ha sigut positiva. I dic positiva no perque sigues una situació que em motives en excès, però si que trobo que són moments en que com a fotògraf et pots desenvolupar de forma diferent a l’habitual, en el meu cas. Al principi tot semblen oportunitats..pancartes, gent diversa…un cop avança el grup de gent tot es torna força monóton i has d’estar molt més alerta per mostrar detalls que poden durar segons: alguna acció dels manifestants, interacció del medi amb les persones, perspectives originals… . Per tot plegat, em sembla gairebé imprescindible ser sempre al lloc adequat i preparat, amb l’equip en les millors condicions i disposat a rebre algun cop, si fa falta. Deixo alguna mostra de les fotografies que vaig obtenir, força llunyanes al  utilitzar íntegrament el teleobjectiu.

© Iban Riu

 

© Iban Riu

 

© Iban Riu

 

© Iban Riu

 

© Iban Riu

 

© Iban Riu

 

© Iban Riu

 

 

© Iban Riu

 

© Iban Riu

 

© Iban Riu

El fotògraf

 

Fruit d’un petit treball/presentació que vaig fer per l’ERAM, m’ha sorgit la idea de presentar-vos el fotògraf que vaig escollir, i també anar-ne presentant d’atres regularment. La idea és donar una petita fitxa tècnica, una petita biografia, i la seva pàgina web perque els pogueu visitar. Al final de tot intentaré inspirar-me amb alguna comentari personal.

Començarem per Jonas Bendiksen:

 

JONAS BENDIKSEN

Tipus Fotografia: Documental / Reportatge.

Pàgina Web: Web Site

Data de naixement: 1977, Tønsberg (Noruega).

Residència: Oslo (Noruega).

Premis (més destacats):

-National Magazine pel seu documental Kibera, publicat a París Review

-2n lloc al concurs Daily Life Stories per World Press Photo.

-El Centre internacional de Fotografía li va concedir el premi Infinity l’any 2003, i el primer premi de Pictures of the Year (POY) internacionals.

Biografía:

Jonas Bendiksen comença a treballar a l’agència Magnum de Londres amb 19 anys. Ràpidament amb el seu afany de descobrir món marxa cap a Russia per treballar com a fotoperiodista independent. Només amb 20 anys ja arriba al port de Vladivostok per començar el seu treball. Un cop allà, es dedica a captar la desfeta de l’antiga Unió Soviètica, s’hi estableix i comença a fotogafiar histories sobre la gent que viu allà i el seu dia a dia. Ho recull tot en el seu treball “Satellites” (2006).

El seu següent treballa va ser un projecte anomenat “The place we live”, i conté un recull de fotografies fetes a families que viuen a quatre barris de barraques, de diversos llocs del món: Caracas, Nairobi, Bombay, i Djakarta. Es el projecte al que ha destinat més esforços, en total 3 anys de viatjar i summergir-se en les dures vides de les families que fotografiava. Allà va aconseguir mostrar el dia a dia de les families i com, tot i les dificultats, intenten normalitzar la seva vida, lluitar per una dignitat, i un futur millor.

El seu treball gairebé sempre l’ha desenvolupat en comunitats força aïllades per cobrir problemàtiques socials de diferents tipus, però sempre amb un denominador comú: no són históries que copsin les grans planes del fotoperiodisme. Ell mateix descriu el se treball com a projecte que cobreixen els buits periodístics, conflictes que no venen però que no per aixó són menys importants. Ha desenvolupats projectes fotogràfics a Uzbekistan, Canadà, Índia, Islàndia, Kenia, Bangladesh, Nepal, Moldavia, Georgia, entre d’altres.

L’any 2004 el van convidar a formar part de l’agènia Magnum de fotografia, i des del 2008 ja n’és un membre de plé dret. A més, publica habitualment al National Geographic, Géo, Newsweek, The Telegraph Magazine, The Sunday Times Magazine, i també per la Fundació Rockefeller.

 

COMENTARI:

Jonas Bendiksen és un fotògraf jove però amb gran experiència en fotografiar la vida de diferents pobles d’arreu del món. Tot i la seva joventut, m’agrada haver comprobat que és un fotògraf que tot i haver-se adaptat a l’era digital, té un estil i una manera de fer força tradicional. Es nota en les seves fotografies treballades a peu de carrer, amb molta essència, en detreniment del post-processat feixuc i excessiu que apliquen molts fotògrafs avui dia. Ell mateix es defineix com a una persona a qui no li agrada treballar amb l’ordinador, procès que li sobra. En aquesta línia de senzillesa, diverses vegades ha afirmat que treballa amb un sol cos i únicament dos objectius fixes.  Va començar treballant amb càmera de format mig analògica, fins que fruit d’una casualitat va passar al món digital amb una reflex. Actualment sé que ha fet algun treball en col·laboració amb Leica per promocionar la seva flamant S2, però penso que no és el seu cos habitual sino que segueix treballant amb cos reflex.

Un altre fet que contrasta amb la majoria de professionals que treballen per l’agència Magnum, és que gairebé mai utilitza el B&N per a les seves fotos, fet que he de dir que trobo del més encertat i comparteixo al 100%. A nivell tècnic també trobo molt remarcable el domini que exhibeix sobre l’objectiu 35mm. És capaç de reproduïr perfectament l’escena que vol mostrar, en remarca i realça els punts forts utilitzant els mateixos objectes i, gairebé mai, li sobra o molesta res dins la fotografia. Analitzant la seva biografia, treballs, procedència i filosofia, crec que estem davant d’una persona que ha gaudit d’una educació privilegiada, que té clar en quin món viu, i tot el que no li agrada. Els seus projectes tenen colors de reportage, de documental, fins i tot de denúncia. Un clar exemple de que en el reportatge, darrere de bones fotografies, hi ha una gran persona amb inquietuds. Per mi és un referent.

© Jonas Bendiksen/Magnum Photos

Pas a pas

El novembre ja ha començat i m’adono de que fa mes de 4 mesos que no publicava una entrada al blog. El fet d’haver-me’n adonat em fa pensar que potser és que tinc prou coses a escriure i em ve de gust dedicar-hi uns minuts, condició per a no convertir un blog en una obligació sense fonaments.

Cal dir que des de l’última entrada no he estat amb la càmera aparcada, just al contrari, he fet força fotos en aquestes setmanes i sobretot coincidint amb l’inici del master en fotografia de l’ERAM. L’inici d’aquest curs és el més remarcable a nivell fotogràfic que m’ha passat des de l’arribada del viatge a terres islandeses. I no només és el més remarcable, sino la millor decisió. Fer el que a un li agrada o el que li convé? Doncs desprès d’intentar-ho amb la segona opció, serà qüestió de desenvolupar-se amb el que a un li agrada, i qui sap, si amb treball serà motiu d’èxit.

El master en fotografia consta de dos cursos: durant el primer es cursa assignatures com Tecnologia fotogràfica, Intro al reportatge, Intro a la il·luminació, Legislació, Intro al retrat, Tècniques en creativitat, Promoció del treball, i Edició digital. Al segon curs s’aprofundeix en el que és el reportatge, a part d’assignatures analítiques, i  haver de triar un itinerari d’especialització d’entre 4 opcions: reportatge, il·luminació, retrat, i publicitat. De moment, aquest inici és fluix per a tots els que per sort ja dominem el que és la tècnica fotogràfica, però ja resto els dies que falten per a començar altres blocs que m’aportaràn bons coneixement i noves maneres de treballar, una de les coses que m’atrauen més de fer aquest curs, poder adquirir uns métodes més professionals. Una altra de les coses que m’atreien especialment era el fet de compartir idees, coneixements, amb els companys de classe. De moment és prou divers i ja m’he pogut fixar amb el rol de cada company, quelcom curiòs ja que hi tenim gent de tot tipus: els que comencen de pràcticament 0, els que tenen la part tècnica assolida, els que dediquen moltes hores a l’edició davant l’ordinador, els que cuiden els detalls, els que disparen moments, els que els busquen, els que “tiren” amb analògic, els que fan retrats… . Remarcable, també, el fet de poder tenir professors que exerceixen de fotògrafs i que ens ensenyen trucs el dia a dia, annècdotes varies, és interessant. Espero que en següents entrades us podré explicar els que ens va succeïnt durant el curs.

A part del màster de fotografia, també he tingut la càmera ocupada desenvolupant el que en surt de l’evolució en aquest món. Una evolució social, d’estils de vida, de visions, maneres de fer, actuar, i entendre la vida. És l’apartat “Lifestyle” que ocupa la major part de les neurones fotogràfiques que volten dins el meu cap, sense descuidar la fotografia de viatge, sempre latent. Crec que és aviat per estar definit, especialitzat, però començo a pensar en clau de “reportatge”. Encara que potser únicament es tracta d’un pas més cap a una evolució prévia a una especialització encara indeterminada. No ho sé encara, i únicament em preocupa aprofitar el moment d’inspiració.

Com cal. Pas a pas.

Per fer un punt i seguit en la meva aventura islandesa i el projecte que hi estic desenvolupant, m’agradaria escriure unes ratlles per resumir el que ha sigut el tercer viatge per aquelles terres. És un bon moment, un cop feta la reflexió i haver vist bona part dels arxius de les targetes.

Els resultats han sigut satisfactoris i només els hauria pogut millorar amb més quantitat dedicant més temps a cada un dels llocs que varem visitar. Gran part del relatiu èxit és culpa del bon temps que vam tenir i d’haver dut un ritme de desplaçaments molt alt, així com una bona planificació. Al portar un gran ritme la primera metitat de viatge, a la segona vam afluixar, tot i que no va ser problema ja que la feina la teniem feta. L’últim dia duiem acumulats uns 6.500km per carreteres i camins d’Islàndia, i poc més de 2.000 ja els duiem el tercer dia. Durant el viatge la ruta va ser, a grans trets, aquesta:

Ring Road desde Reykjavík passant per Thingvellir, Geysir i Gullfoss. Parant a les grans perles del sud, vam seguir amb força lleugeresa pels fiords de l’est. Vàrem gaudir de les grans atraccions del nord, per seguir el viatge a la salvatge zona dels fiords de l’oest. Allà vam seguir fins a l’extrem oest  del país, i arribar als penya-segats de Látrabjarg. La següent parada va ser la península Snaefelsnes, on vam seguir gaudint d’un temps magnífic. Llavors varem enfilar cap a la península Vatnsnes, i d’aquí altre cop a la zona de Myvatn per veure’n nous detalls. Desprès d’una mini visita per la capital, varem tenir temps de visitar dos saltant d’aigua molt propers. Ja amb el 4×4, va ser el  moment d’apropar-nos al Hekla i arribar a la zona geotermal de Landmannalaugar. El segon dia amb tot terreny el vam aprofitar per descobrir Háifoss i part de les atraccions de la zona centre-sud. El mateix dia vam fer part de la carretera Kjölur que atravessa el país per les “highlands” tot i que no vam arribar a l’oasis Hveravellir. L’últim matí el vam passar a la península Reykjanes.

Amb tot, la representació fotogràfica obtinguda aquesta vegada ha sigut més àmplia, tot i que encara queda molta feina per fer. Islàndia no és un país extremadament gran però no és fàcil fer-hi kilometres. Aixo, sumat a la grandesa dels seus atractius i a la seva varietat de paisatges en tot tipus de condicions, fan que la feina sigui immensa. A part, queden categories per cobrir en les que tinc representacions encara molt verdes: fauna, detalls, retrats i estils de vida. Que no us sorprenguin nous viatges o escapades.

I per mostrar-vos una petita part del meu treball afegiré un apartat a la pàgina web amb fotografies. El seu títol serà la suma de les exposicions (en segons) de les instantanies. La primera part la publicaré aquest cap de setmana o inici de la vinent, i la segona el cap de setmana següent.

Fins la próxima!

Ho he tornat a fer.

Com ja us vaig explicar en l’anterior entrada al blog, he estat força enfeinat intentant reorganitzar el meu equip fotogràfic. Gairebé m’hi faig mal, però finalment he pogut arribar a una solució menys dràstica del que hauria pogut ser però de la que em sento satisfet.

I aquesta solució no és cap de les possibilitats, algunes reals i d’altres utópiques, que apuntava en el darrer paràgraf de l’anterior entrada. Primer perqué és important poder disposar de dos cossos com fins ara i per tant descartava d’entrada vendre els dos per poder-ne comprar únicament un. En segon lloc perqué en aquest context econòmic en el que ens trobem és força improvable poder vendre la totalitat de l’equip del que diposo per a poder canviar de marca, almenys amb el temps del que disposava ja que necessito tenir l’equip llest per al viatge a Islàndia que emprendre d’aquí poc més d’un mes.

El primer pas va ser decidir que em desprenia de la meva estimada 5D. Amb ella he pogut fer la majoria de fotografies del meu arxiu i probablement de les millors. La totalitat de les imatges que vaig fer al Nepal les vaig fer amb ella i és una càmera que té quelcom especial, a més d’un tacte i estética que moltes vegades em recorda les analógiques. Llegint-ho pot semblar extrany que decidís vendre-la però també té la seva lógica. I és que per rar que sembli crec que necessitava un canvi, pura psicologia, a part de fer un pas endavant tècnicament.

I el segon pas ha sigut decidir la seva substituta. Tasca també molt difícil i que he acabat resolent a cop de lògica, de qüestions pràctiques, i d’una mica de filosofia. Les opciones eren les dues càmeres de Canon amb sensor Full-Frame i preu accessible: 1Ds MKII o 5D MKII. La primera, presentada a finals de 2005 i amb 16mpx en un cos de la serie 1D, amb grip incorporat, estanca i amb gran visor, doble slot per targetes i un sistema d’autoenfocament precís. La segona, presentada l’any 2008 i amb 21mpx en un cos estanc (al contrari del que creia), però sense grip incorporat, un únic slot per targetes, un visor més petit i un sistema d’autoenfocament més ràpid que el de la 5D però que tampoc brilla. A priori la 1Ds sembla tenir millor característiques però…quin ús tinc reservat a la càmera? que em convé més? Tinguent ja un cos de la serie 1D, no és millor tenir-ne que l’altra sigui més portable? Sempre tinguent en compte els meus viatges, excursions, i lo important que pot arribar a ser carregar amb més o menys pes. Finalment m’he decidit per la 5D MKII. També ha sigut important veure que la 1Ds em costava de trobar de segona mà i en un bon estat tan interior com exterior. Vaig estar parlant amb l’Oriol Alamany, fotògraf de naturalesa i viatges. Ell ven la seva i és el que en millor estat la té, i pel que vaig veure es veu clar que està usada. Res fora de lo normal, ja que es tracta d’una eina de treball utilitzada majoritàriament per persones que viuen dels seus resultats. En canvi, una 5D MKII que encara es ven a les botigues, pot trobar-se molt nova i fins i tot amb garantía en el mercat de segona mà, i més ara amb l’aparició de la seva successora. Aixó, juntament amb el tema de la comoditat, ha sigut un punt determinant.

Les primeres sensacions amb la càmera nova són bones. No amago que per estética, menús i tacte, em recorda la 50D que no em va donar gens bon resultat. De totes maneres, el sensor no té res a veure. Ja he pogut comprobar les meravelles a Isos altes i una bona qualitat de la pantalla, bon reproducció dels tons de la pell, així com imatges amb gran rang dinàmic i nitidesa.

Ja només em queda esgotar-la a fotografies, que tregui fum, i poder fer honor a allò que crec tant…que el que realment importa és l’indi i no les fletxes.

Aquests últims dies estan siguent ocupats per pensaments allunyats de la fotografia en sí però que apunten directament al desenvolupament de la mateixa. Dies en que em plantejo qüestions com la renovació del meu equip, la direcció que pren la fotografia en general. Tot plegat em fa rondar el cap a altes velocitats, i aixó és dolent a curt termini perque no produeixo imatges, però pot ser bo a mig i llarg termini.

Ja fa temps que considero que tot i tenir un bon equip fotogràfic amb el que he fet grans fotografies i treballs, potser ha arribat el moment de fer un cop de cap i reestructurar-lo. No és cap mentida que tinc dues cameres que podrien semblar obsoletes pels temps que corren en la fotografia digital i la seva carrera per aconseguir sensors cada vegada més carregats de megapíxels. Una càmera de 2005 i 12mpx, i de 2007 i 10mpx són les meves eines. Avui dia els equips que les han rellevat al mateix escaló ja duen 21 i 18 mpx respectivament, video HD i diverses opcions més, que de pas diré que em resulten del tot innecessàries.

En aquest sentit també m’agradaria desfogar-me opinant sobre algunes direccions que està prenguent la fotografia digital, les quals respecto però no comparteixo en absolut. No m’agrada que les marques punteres en aquest món de les reflex digitals incorporin gravació de video HD als seus cossos destinats al públic semi-professional o professional, i s’oblidin de millorar tot el referent a la fotografia: Sistemes AF precisos, cossos estancs, més d’un slot per targetes, rendiment a Iso’s altes.. . Apunto directament a Canon i Nikon, tot i que els primers són els qui més han descuidat totes les millores que els amants de la fotografia buscariem en les seves màquines. Com és possible que una càmera com la 5D MKII, que nova val al voltant de 1900 euros, dugui un sistema AF igual de lent, imprecís i mal fabricat que tenia el model anterior? És una broma de mal gust. Tampoc està sellada contra els agents atmosfèrics, ni té dos slots per a targetes de memória per als usuaris avançats. I com justificaràn els problemes amb la medició de la novíssima 5D MKIII? resulta que en fotografies nocturnes, l’il·luminació de la pantalla LCD interfereix en la medició de l’exposimetre afectant-lo decisivament a l’hora de medir la llum necessària per a pendre la fotografia. Senyors, la càmera val 3.200 euros.

Si no fos per la dificultat de tornar al format analógic, crec que ja hauria abandonat el món digital. Crec que si hagués nascut en el món dels negatius i les diapositives, el meu treball podria ser més valorat. De fet, penso que sóc un mal fotògraf digital…doncs no m’agraden les fotografies sobreeditades, cada vegada retallo en postprocès digital, creo totes les tècniques en el moment de la fotografia i, a sobre, no domino gens el Photoshop. Encara uso l’antic Photoshop CS (2003) que una amiga em va passar ja fa uns anys, per exemple.

Així el panorama, només em queda tenir la sort de despendre’m dels dos cossos i esperar una gran oportunitat per adquirir una 1Ds MKIII de garanties amb la que unir les virtuds d’un sensor Full Frame com el que du la meva 5D, en un cos estanc i robust com el de la meva 1D, a més de tenir 21mpx. O, encara més difícil, “regalar” tot l’equip Canon i marxar cap a Nikon, on sembla que últimament treballen amb més ganes i encert. Qui sap, potser algun dia em tocarà la loteria i us podré explicar que per fi tinc el meu equip Hasselblad o Mamiya.