Lost in…

Com vaig anunciar fa uns dies a la pàgina Facebook, aquest any ja tinc una destinació gairebé confirmada al disposar de bitllet d’avió i transport. Podria dir que aquest any toca una destinació tropical, que em quedaré a una destinació nacional, o que canviaré de continent… però no és el cas. Desprès de valorar-ho i de sorgir-me l’ocasió de viatjar amb un bon amic, repetiré destinació, i a més consecutiva: Islàndia.

Més d’un es pot preguntar.. qué carai hi ha a Islàndia ? per quin motiu m’agrada tant ? no estic un xic obesionat ? Les dues primeres qüestions són argumentables, la resposta de l’última és, probablement, “si”.

Islàndia és un país relativament poc conegut, pot ser que si que ho sigui d’orella però no perque sigui gaire visitat. Sobretot destaca per els seus volcans, grans masses glaciars, fauna, i hidrografia. Com he apuntat diverses vegades, qui hi busqui vida social pot fracasar clarament. En canvi, qui hi busqui un lloc on sentir-se petit, on sentir la terra, la força de la natura i una llum inigualable, s’hi sentirà realment cómode. El que garanteixo és que deixa petjada a tothom qui s’atreveix a visitar-la.

M’agrada per el que aporta en quan a tipologia de viatge, deixant la fotografia a part. És un grandíssim lloc on reflexionar: entre glaciar i glaciar hi poden sorgir mil idees. També m’encanta aquell punt d’incertesa que suposa viatjar en un indret dominat per la natura: sense anar més lluny, l’any passat unes setmanes abans de viatjar-hi esclatava un volcà i, durant el viatge, un altre provocava una petita erupció subglaciar amb inundació i destrucció d’un pont inclosos. A més, valoro la possibilitat de viatjar amb total tranquilitat amb cotxe, així com pernoctar  i menjar a cost realment baix, dins un estil dinàmic, actiu.

En qualsevol cas, la motivació que em porta a viatjar-hi és per sobre de tot fotogràfica. El fet és que des del primer cop que vaig trepitjar aquelles terres m’hi he sentit prou a gust i fascinat com per desplegar tota la imaginació i creativitat que, de moment, no té límit. Al contrari, amb el temps l’inspiració creix, els índrets a descobrir es fan més exigents i insólits. D’aquesta manera, el meu treball en aquest país és més ampli, més exclusiu i, per tant, pren més valor. Amb els dos cops que hi he estat n’he tingut de sobres per veure que si realment es busquen resultats extraordinàris no n’hi ha prou amb un viatge, ni amb dos, ni amb tres, ni tan sols amb quatre. Ningú sap quants me’n faràn falta per concluir un projecte a llarg termini i que ni tan sols a hores d’ara sé en qué es convertirà, el temps ho dirà. No és un país on tenir-hi una ruta marcada ni plans concrets.

Qui sap si tu seràs el/la següent a acompanyar-m’hi!

Hora de resumir una altra pàgina, i començar a escriure la següent.

La fi d’un any és un bon moment per passar revista, per rebobinar,i així poder-nos adonar de tot el que em fet ja que el dia a dia no ens ho permet. De tal manera, podem satisfer-nos amb la feina feta o ser conscients de totes les errades que en el futur podem corretgir. Així, és un bon exercici d’autocrítica i avaluació del contingut anual. És hora de resumir aquest any 2011:

Fotogràficament ha estat un gran any, plé de productivitat en quan a quantitat de fotografies i també en qualitat. A part de totes les fotografies, ha estat important l’entrada a l’arxiu de més fotografies dels paisos catalans i descoberta d’indrets, com són el Montseny, Collsacabra i Val d’Aràn. Sense deixar de banda nous descobriments en petites escapades com Londres o Malta, i la tornada a Islàndia amb noves instantànies de qualitat amb una aventura increïble per explicar.

A part, ha estat l’any en que ha vist la llum “Essències del Nepal”, el primer llibre, recull d’imatges d’un viatge al Nepal ii que ha tingut una bona acollida per a qui s’ha llançat a tenir-lo. Només per aquest fet, ja pot ser un any per recordar durant molt i molt de temps ja que no sempre es pot disposar de prou material i prou bo com per plantejar-se que sigui un projecte viable. A més del llibre, una sèrie de fotografies preses al Nepal han servit per aconseguir ser finalista al Travel Photographer of the Year 2011, un concurs internacional celebrat cada any amb molt de renom i alta participació de semi-professionals i professionals de la fotografia de viatge. Pel que fa a concursos, també he tingut fotografies seleccionades per fases finals en concursos més generals i algun de naturalesa. Per una altra banda el últims mesos de l’any han estat claus per gestar el que és una evolució en l’activitat com a fotògraf en dues parts ben diferenciades: Viatges i Lifestyle.

Ara és hora, doncs, de parlar de novetats i noves formes de cara a aquest any que encetem. Com deia abans, desprès d’estudiar-ho i amb ganes de més, passo a treballar en dues línes fotogràfiques. En la primera, segueixen les fotografies de viatges, escapades, projectes amb més caràcter artístic i/o documental, així com les de naturalesa, que hi queden englobades dins. No és res més que una continuïtat en la fotografia que he desenvolupat fins ara: fotografies senzilles, fresques, en la major part espontànies i amb poca o nul·la presència de llum controlada/artificial. Pel que fa a la segona, és una nova línia més comercial però seguint amb les bases de la fotografia de sempre, i per tant senzilla, original, i amb ànim d’oferir qualitat. La forma tècnica de fer aquest tipus de fotografies, així com part del material necessari, passen a ser noves. Persones, grups, empreses..són molts els subjectes que poden voler disposar de reportatges fotogràfics a mida per ajudar a satisfer les seves metes personals o col·lectives amb un treball eficaç i seriòs. I conscient de l’alta dificultat del món on em fico, en tindria prou amb evolucionar i poder completar alguns treballs durant l’any, no aspiro a més.

Com a petita novetat cal mencionar el petit projecte 365 que tracta d’una foto per intentar resumir cada dia de l’any i que he començat a publicar a Flickr, amb enllaç a Facebook. Una bona manera de no deixar passar un dia sense fixar-nos en els detalls i d’entrenar el cervell fotogràfic. Tampoc vull deixar de parlar de la part de viatges perqué és evident que, per poques que siguin les possibiliats, hi haurà treball nou. I, seguint amb Nepal, també podria ser moment per donar-li una nova sortida com és mereix…una sortida que tinc en ment desde fa molt temps. En fi, tampoc cal que ens avançem.

Deixem les paraules per donar pas als fets, que hi ha molta feina a fer!

Travel Photographer Of The Year 2011

El Travel Photogrpaher of the Year es va crear l’any 2002 pels fotògrafs Chris i Karen Coe. Desde llavors, ha tingut un gran seguiment i participació fins pujar any rere any el nivell de les obres presentades. Aglutina tot un seguit d’obres d’artistes professionals, semi-professionals i amateurs de tot el món, ja que acostuma a reunir al voltant de 70 nacionalitats diferents. A partir de les obres guanyadores en cada categoria, se n’extreu un llibre i una exposició a gran escala a Londres. A part de ser un reconeixement per als fotògrafs professionals, també es una gran porta d’entrada per a nous talents que busquen un racó dins un món tan altament competitius com és la fotografia.

Per a escollir els finalistes de les entre 6 i 8 categories que formen el concurs, els jutges tenen en compte criteris tècnics de composició, qualitat fotogràfica…així com d’adequació al tema de cada categoria del concurs, un aspecte molt important a tenir en compte. Així, en aquestes dues primeres fases, s’extreuen unes 20 obres finalistes de cada categoria que aspiraràn a ser les guanyadores. A partir d’aquí, la direcció del concurs demana còpies digitals a alta resolució, així com còpies grans en paper per a poder-les analitzar àmpliament amb tot l’equip de jutges. Per acabar, s’anuncien els guanyadors i mencions especials de cada categoria, i el vencedor absolut, que aquest any ha estat Louis Montrose.

Feia uns anys que coneixia l’existència de tal concurs, tot i que mai havia considerat participar-hi perqué pensava que no tenia prou material, ni de prou importància com per obtenir algun tipus de resultat. Aquest any, deprès d’haver analitzat les bones i variades fotografies preses durant el 2010 al Nepal, vaig pensar que era una bona oportunitat. Vaig optar per inscriure’m en categoria “New Talent”, reservada als fotògrafs de viatges amateurs o semi-professionals que volen mostrar el seu treball i obtenir així una oportunitat. Per a tal categoria, s’havia de presentar una sèrie formada per entre 4 i 6 fotografies relacionades entre sí, i que expliquessin una història en concret. El sub-tema d’aquest any era “Diary of a destination”. Remenant fotos i fotos, vaig trobar una sèrie de  prou qualitat, variada i simple. Resumia força el que és la meva fotografia, i el que es demanava com a tema i sub-tema. No caldria dir que va ser una enorme sorpresa i més gran satisfacció el fet de ser escollit entre els 20 finalistes que optavem al premi final. Gairebé descartava un altre correu sorpresa dient-me que havia guanyat, però és que el premi ja el tenia. Més satisfet estic desprès de dir-me que aquest any el nivell de les obres finalistes havia pujat de manera extraordinària i que els jutges havien tingut llargues “discusions” per a poder decidir un veredicte d’entre els candidats.

Un cop finalitzat tot el procès, desitjo que el concurs segueixi per molts anys i que hi pugui anar participant amb bon material actualitzat. Seria un molt bon senyal!

Salvatgisme a Islàndia

Una aventura a Islàndia amb bicicleta és una de les experiències més salvatges que he viscut mai. No s’equivocaven els pocs islandesos amb qui vaig intercanviar unes paraules, escuetes, és clar…”By bike? Really? Are you crazy?”. Ja ho diuen, generalitzant massa, que a Islàndia només hi pot viure algú que hi ha nascut. I per assegurar-se’n, els islandesos deixen els carros de bebè fora el carrer quan van a fer un cafè, a dinar, o a comprar. Els carros no estàn buits, per cert. És la seva manera de garantir que el bebè creixerà plenament adaptat, amb una salut de ferro. Més endavant l’eficient sistema educatiu ja s’encarregarà de que segueixin els estudis, de posar-ne els fonament. Els seus pares els donaràn una bona educació i es constituiràn com a persones segures d’elles mateixes, sense tabús, i altament preparats. En qualsevol cas tot plegat és  força idealitzat.

Dit això em sembla que ja puc tornar a l’aventura en sí. El viatge no va començar gaire bé perqué vaig arribar dels últims a la cua del mostrador a l’aeroport i l’avió va enlairar-se amb retard. Un cop dins l’avió em sentia un tiu afortunat per ser on era però al mateix temps tenia un mal presentiment. El dubte es va esvaïr ràpid al arribar a l’aeroport ja de matinada en plé sol de mitjanit i el cel descobert, per sorpresa meva. No hi havia ni rastre de la meva bicicleta i em trobava a un aeroport gairebé desert, sense el meu mitjà de locomoció imprescindible ni sense saber quan podria iniciar l’aventura. Començavem forts.

Vaig agafar el “Fly Bus” cap a Reykjavík i, amb resignació pel canvi de plans, vaig començar a gaudir del paissatge farcit d’aquella llum màgica. Carregat com un autèntic burro vaig enfilar el camí cap a al camping, que queda a uns 3km de l’estació de busos. Abans, però, no em vaig poder estar de visitar el Hallgrímskirkja, l’església més extranya que he vist mai. En l’anterior viatge m’havia quedat amb les ganes de veure-la perque estava en fase de restauració. Espina treta ràpidament potser per intentar contrarrestar la pèrdua de la bicicleta. Unes fotografies per immortalitzar el moment i a seguir cap a Laugardalur, on hi ha el camping.

Els 3 dies següents van ser una barreja de desconcert, de massa tranquilitat, i de donar voltes per tots els racons de la ciutat. La veritat és que en aquells moments m’hagués anat genial que la societat islandesa fos més oberta, dialogant o que simplement fessin una mica més de vida al carrer. Si en ple estiu gairebé no hi ha vida, com carai deu ser l’hivern? Un cop has estat a un lloc com Nepal i has conegut el caràcter de la seva gent, intentar que signifiquis alguna cosa per la majoria d’islandesos pot arribar a ser desesperant. És amb el que més decebut pot quedar-se algú que ve de terres mediterrànies, però se’ls ha d’acceptar com són. Al cap i a la fi, és comprensible. Canviant de tema… per fi després de trucades, consultes i de pensar en tot tipus de possibilitats vaig rebre la notícia de que rebria la bicicleta. S’havia quedat a Barcelona, i abans d’arribar a Keflavík havia estat a Copenhaguen i Oslo. Li tinc una mica d’enveja a la meva bici…o ben mirat potser no, ja que per l’estat en que es trobava la caixa semblava que havia viscut la Guerra de Vietnam. Feliç com unes pasqües procedeixo al muntatge de les rodes, manillar i pedals. Tot era força correcte i hores abans tenia clar els passos a seguir els dies següents ara que ja tenia tot el que necessitava. El que  no sabia era el que m’esperava.

Si bé el primer cop a Islàndia la volta va ser seguint el sentit de les agulles del rellotge, aquest cop ho havia pensat en sentit antihorari. Sortir de Reykjavík ja va ser tota una odissea: senyalitzacions ambigües, trànsit, desnivell, entrades, sortides…un rebombori increïble que em va costar 1h resoldre. Començava pel sud, unes terres a priori sense complicació per l’absència de grans desnivells. Les dues etapes inicials van ser prou facils, i tant el vent com la pluja em varen respectar força. D’aquesta manera, amb 4 horetes tenia el recorregut llest i a punt per muntar la tenda al camping després d’haver fet al voltant de 60km. La tercera etapa m’havia de dur sota el glaciar Myrdalsjokull on cau la famosa cascada Skógafoss. És una etapa molt bonica ja que al principi es poden veure el Hekla al nord, i vas veient com t’acostes a les grans masses glaciars Eyjafjallajökull (a algú li sona?) i Myrdalsjokull. Un cop s’acosta més al sud, i a falta de 27km per arribar a destinació, la carretera queda encaixonada entre el mar a mà dreta, i glaciars a mà esquerra. De cop, tot es converteix en un infern…rafagues fortíssimes de vent del sud-est fan impossible seguir. Plat petit, pinyons grans i no és suficient! tot plegat en terreny gairebé pla i el vent empenyent-me violentament a la cuneta. Sabia que era una zona ventosa però havia superat totes les meves previsions. Parades constants, trossos a peu per l’impossibilitat de moure la bicicleta, els genolls destrossats i la moral per terra. En total més de 3 hores per fer uns tristos 27km, beguda i menjar justos, ni un poble entremig. A l’arribada a Skógar estava disposat a pagar una nit d’hotel però finalment vaig quedar fregit dins la tenda que portava, un “baul” de 2metres de llarg per 95 centimetres d’ample i 65 d’altura.

Mirant previsions del temps vaig arribar a la conclusió de que era practicament impossible fer la resta del sud en aquell sentit, donades les condicions de pluja i vent, i que havien de seguir igual, almenys uns 4 dies. Després dels dies perduts per l’afer de la bicicleta no podia permetre estancar-me massa, així que vaig decidir agafar un bus fins a Höfn (250km), poble just on la carretera fa un gir per sortir del sud i seguir cap a les terres de l’est. El bus passa per una zona de glaciars, terrenys inundables, camps de lava i solitud. Pràcticament no hi ha vida i les poques construccions que hi ha són granges, algunes abandonades. Arribats a aquest punt vaig compartir l’aventura amb un altre boig amb bicicleta per Islàndia, un noi de Murcia que no sabia gaire on s’havia ficat.

En un principi és una zona amb pocs atractius i quan havia fet el recorregut a casa la idea era liquidar-la amb bus per centrar-me en altres zones més interessant on fer fotos. És el primer cop que anomeno la paraula “foto” i és que a part dels dies a Reykjavík o d’algun cop durant el recorregut gairebé no havia tret les cameres. Era un senyal inequívoc de que portava un plantejament de viatge erroni. Moure’s amb bicicleta i voler treure un bon reportatge fotogràfic amb els dies que tenia i en aquelles condicions no era un bon plà. Però me’n vaig fer a la idea i em vaig llançar a descobrir les terres de l’est: fiords, aïllament, muntanyes nevades, molt fred, vent de l’est i algun port de muntanya per superar…sense cap mena de dubte una de les zones més salvatges, deixant les “highlands” a part. A canvi, sents aquella gran sensació de sentir-te petit dins la naturalesa, de gaudir de pobles preciosos i d’aquella llum daurada que intenta amagar-se sota les muntanyes.

Un cop varem ser al nord les condicions meteorològiques es van tornar d’allò més bones. 2 dies i mig d’excursions a la zona de Myvatn amb base al camping a tocar del llac. Sol, molt de sol. Fisures, coves de formació volcànica, camps de lava, volcans, planes geotermiques, fumaroles, pous de iode, cràters, vida salvatge, roques volcàniques, muntanyes. Una explosió de naturalesa, d’olors a sulfur, escalfor sota els peus, tot plegat toca de plé els sentits. Va ser on vaig poder desplegar les cameres, els filtres i l’imaginació per poder fer les fotos que no havia pogut fer la resta de dies.

La següent parada va ser a la població costera de Húsavík, uns 60km al nord del llac Myvatn. Diuen que és el millor lloc per veure balenes a Islàndia però la meva economia ja començava a trontollar com per comprobar-ho i, a més, no era una activitat que m’entusiasmes en excés. Per tant, el matí següent sortiem aviat cap a Akureyri, la capital del nord. Ens esperaven uns 110km i ja ens haviem planificat parar a les cascades de Godafoss (cascada dels deus) que trobariem a mig camí. El recorregut va ser un èxit tot i que continuava arrossegant la lesió al genoll que m’havia acompanyat durant totes les etapes. A Akureyri hi vam passar un parell de dies per esgotar el poc temps que em quedava ja que no hi havia temps material de llançar-me a fer més kilometres. Així que un dia i mig abans d’emprendre el vol de tornada havia de ser a Reykjavík per trobar una capsa on colocar-hi la bicicleta per carregar a l’avió. Va ser l’última estacada per moure’m amb bus, però havia estat necessari. Coses dels viatges.

L’aventura en xifres: 13 etapes (molt lluny de les 20 previstes) 3 d’elles en autobus, i un total d’uns 700km (també molt lluny dels 1.700 que havia calculat). Quan acumules unes quantes experiències arribes la conclusió de que viatjar és com la mateixa vida, o sigui, gens fàcil i excitant alhora. Serveixen de poc les preparacions però cal estar a punt per qualsevol cosa. La qüestió és posar-hi els 5 sentits i afrontar el que et caigui…es digui soletat, problemes, pluja o vent. Només d’aquesta manera puc estar segur de que al final del viatge em quedo amb un bon gust de boca per haver-me’n sortit amb molt de patiment, força i constància. I això que a vegades el més fàcil era tancar-me dins el baul-tenda i agafar un avió de tornada, us ho asseguro.

Un cop a casa recordo els dies amb molta satisfacció, mentre explico que és una salvatjada (la de la bicicleta) que no tornaria a repetir. No a Islàndia. País on, en canvi, tornaré de ben segur.

Un altre cop Islàndia

Aquests dies estic intensificant la planificació de la meva nova aventura fotogràfica al país del gel, país dels volcans, i ara també país reconegut (tot just ara..) com a model de revolució social. La sensació de que fa molt temps que vaig viatjar per Islàndia l’estiu de 2009, ha deixat pas a una sensació de gran proximitat un cop tinc més que estudiat el mapa de carreteres.

L’objectiu d’aquest viatge és aconseguir fotografies que mostrin la bellesa infinita d’Islàndia, la seva identitat, i la força de la seva naturalesa en estat pur. Glaciars, muntanyes, pous de lava, fumaroles, postes de sol, volcans, joc de llums, salts d’aigua, rius, vegetació, fauna…sense deixar de banda la cultura i la manera de viure dels islandesos. A això cal afegir-hi la particularitat del mitjà de locomoció que em durà per l’illa.

Si aconsegueixo seguir amb la planificació inicial, recorreré al volant d’uns 1.800 km amb la meva bicicleta de muntanya per arribar als racons més espectaculars. L’aventura durarà 24 dies  i a més de moure’m amb bicicleta també faré alguns trams amb el bus de línia, sobretot a la zona est, que disposa de pocs atractius, i als fiords de l’oest, ja que únicament tinc com a objectiu una petita part de l’extrem oest, Látrabjarg. Aquesta zona és la part més occidental de tota Europa i hi té cabuda el penya-segat més gran del continent (14km de llarg per 440m d’altura) on, a més, hi viuen grans poblacions d’aus marines molt característiques com el Puffin o l’Alca Torda. No tinc previst fer nit a cap lloc diferent d’un camping o zona d’acampada. El que em pot portar més dificultat, més enllà de les distàncies o duresa de les etapes, són les condicions meteorologiques ja que acostumen a ser molt variables amb estones de sol, plujes, o forts vents que poden condicionar la planificació del viatge. Per tant, no només és necessari estar ben preparat físicament sino que estar ben preparat psicológicament és gairebé fonamental, sobretot quan es realitza un viatge en solitari.

L’aventura començarà a la capital, Reykjavik, i des d’allà em desplaçaré en sentit anti-horari fins al nord de l’illa. Pel camí vorejaré glaciars com l’Eyjafjallajokull, el de Myrdal, Vatnajokull, així com salts d’aigua tant famosos com el d’Skogar o indrets màgics com Jokulsarlon. Un cop a aquella zona del nord iniciaré un dels camins que creuen l’illa per les Highlands, Kjölur, que passa per Hveravellir i arriba fins a Geysir. En aquest punt iniciaré una altra pujada cap al nord per visitar la peninsula de Vatnsnes. Pel camí em trobaré Thingvellir i em tornaré a endinsar per les Highlands pel camí de Kaldidalur. Una pujada cap als remots fiords de l’oest i baixant cap a Reykjavik visitaré la peninusla Snaefellsnes, un dels racons més tranquils i bonics d’Islàndia. En total he dividit el recorregut en 21 etapes.

Islàndia 2011

En defnitiva, tot i que queda just un mes per marxar cap allà sembla que tot avança a bon ritme i ja només em queda desitjar que cap altre volcà decideixi que és moment de fer-se notar.

Londres i Malta

Són moments de força activitat fotogràfica i viatges que no m’han deixat actualitzar el blog com hauria volgut. Per això he decidit publicar un article conjunt del meu pas per Londres i Malta aquests mes de Març.

Primer de tot va ser Londres que encara que ja hi havia estat al Febrer no havia pogut fer totes les fotografies que hauria volgut fer sobretot perque no vaig gaudir d’un temps gaire bo. En canvi, aquest segon cop meteorològicament parlant tot ha sigut més correcte i vaig poder treure fotografies més representatives de la ciutat. Vaig trobar a faltar el tripode per treure millors fotografies quan es ponia el sol, fer algunes llargues exposicions i captar el moviment d’una ciutat tant activa com ho és Londres. Per tant vaig haver de fer malabars amb el mobiliari urbà alhora de fer algunes nocturnes o forçar les sensibilitats Iso. Per sort en aquest aspecte tant la 5D com la 1D responen molt bé. Finalment vaig conèixer els llocs més emblematics i treure fotografies per resumir uns dies a al ciutat.

Canon 5D, 17-40mm f/4, polaritzador

Dues setmanes desprès va tocar el torn de Malta, unes illes situades al Mediterràni i que semblen en terra de ningú tot i que al llarg de la seva història ha vist el pas de diversos pobles i civilitzacions ja que esdevé un punt estratègic important per al comerç i les accions militars. La visita no va ser fotogàfica però tot i així no vaig deixar la càmera a casa per si de cas algun racó o moment resultaven especialment especials. Sobretot destaca com a destinació Low-Cost ja que és molt barat, molt indicat per estudiants o joves, i per gent que vulgui gaudir de sol i platja però que en realitat no ofereix gaire res més que el que podem trobar a la nostra Costa-Brava. L’illa principal és bruta i molt deixada, i nomès les persones que valoren l’autenticitat o l’antiguitat hauràn gaudit al 100% de la seva estada. En canvi, les illes petites i menys poblades de Comino i Gozo, si que ofereixen indrets naturals que podem guadir tot fent excursions per les formacions rocoses al costat del mar o fent submarinisme gràcies als seus fons nets i plens de vida.

Canon 5D, 17-40mm f/4, polaritzador

Nepal: Viatjant pels sostres del món / Traveling the roof of the world

Després d’uns dies descol·locat per fi sóc capaç de fer un balanç del viatge al Nepal. No havia tingut mai la sensació que he tingut aquesta vegada després d’haver arribat a casa, com de si el món aquí gires més de pressa o fins i tot en direccions diferents. Ara, ja readaptat, les sensacions van més encaminades a percebre el viatge com a un somni, tot plegat extrany i confús. Del que estic plenament segur és de que un viatge d’aquestes característiques t’aporta personalment el que a occident dificilment ets capaç d’aprendre. I qui sap si pot ser la confirmació d’un camí en aquesta vida.

L’arribada a Kathmandú va ser gairebé de pel·lícula. Primer de tot vam tenir la sort d’enganxar un dia amb una visibilitat brutal, regalant-nos una vista perfecte de tot l’Himalaya fins l’altura de Kathmandú. Recordo també amb quina força baixaven els rius, segurament  efecte del monzó. A més, la panoràmica de la capital era tota una declaració del que ens podriem trobar: cases, molts pocs edifics alts, caos circultori, brutícia i molt desordre. Per sort, feiem un vol Delhi-Kathmandú, havent conegut l’especial caràcter indi a l’aeroport  i l’esperat càtering de l’avió, amb espécies per totes bandes i molt de curry!

Arribada a l’aeroport Tribhuvan de Kathmandú. Tot i no esperar-me unes grans infraestructures, la “barraca” de ciment i maó, i els funcionaments gairebé rudimentaris de tots els tràmits, van superar les meves espectatives. Increíble, el viatge pintava molt bé…i aixó no és ironía. Molt entretingut el trajecte de la terminal fins a l’hotel que teniem ja reservat. No sóc gens creient, però haig de reconeixer que més d’un cop vaig estar a punt de recorrer a la santa verge maria i els sants innocents perque miressin d’evitar un xoc de la nostra mini-furgoneta contra alguna persona, gos, cotxe, vaca, moto, bici, o qualsevol artefacte. Un cop a casa, entenc que cada canvi de direcció, avançament temerari, frenada i demés, està perfectament sincronitzat dins de l’armónic caos circulatori nepalés. El més sorprenent és que hi ha cotxes d’autoescola…i jo em pregunto…si no hi ha senyals, ni linies, ni tenen feina a posar-se el cinturó, els deuen ensenyar solsament a no xocar? a fer eslaloms per evitar socs? a tocar el clàxon?

Canon 5D, 17-40mm / En Pushpa treballa de taxista a Kathmandú. De fet només els dies que pot ja que ha de compartir el taxi amb un company. Ens explica que ell és de les muntanyes però que juntament amb la seva dona i les seves filles viuen a la ciutat. Ha de guanyar unes 2.000 rupies cada dia, uns 20 euros, per viure i garantir l'escolaritat de les seves filles.

Caminar no és precisament una aventura menys emocionant. El primer dia tots vam estar a punt de patir algun atropellament a Kathmandú, no només pel caos sino també pel “colocón” de pols i fums. Tot i aixó, els últims dies ja evitavem completament les poques voreres que hi ha pels carrers i ens endinsavem de plé a la bogeria circulatoria, amb art i tot.

Canon 5D, 17-40mm f/4, polaritzador

La vida a les muntanyes va resultar completament diferent. Un descans. L’únic perill passava a ser algun burro carregat capaç d’empenyer a algú muntanya avall, o alguna aigua en massa mal estat que podia deixar-te escagarrinat  la resta de dia. Per sort, a mi no em va passar res d’aixó. Gràcies a que quan el burro em va empenyer, el pendent quedava just al costat contrari. D’altra banda, llevar-te, mirar per la finestra i que el primer que vegis siguin muntanyes nevades de més de 7.000 metres t’alegra el dia, tal hi fa si has de caminar 4 hores o 6, si has de pujar 4.000 escales naturals ,o et veuràs atrapat entre cabres nepaleses. Fins i tot aguantes sense problema el diari “Namaste” aixordador de 4 japoneses en zel. També va ser impresionant la sortida del sol a 3.200 m., dalt de Poon Hill i amb una panoràmica immillorable de tot l’Annapurna Range, Dhaulagiri (8.167m) i Machapuchare (6.993m) inclosos. De fet, la muntanya és perfecte si el que es vol és coneixer gastronomia, costums i maneres de viure dels diferents pobles i étnies.

Canon 5D, 70-200mm f/4 / Machapuchare o Fish Tail (6.993 m.) Muntanya sagrada pels hindús, està prohibida la seva escalada.

Menys sort varem tenir a la selva del sud del país. Després de moltes hores de bus per carreteres en molt mal estat, ni tan sols vam poder veure ni un rinoceront d’una sola banya, l’estrella del Parc Nacional de Chitwan. Encara sort que finalment  vaig decidir no carregar amb el teleobjectiu de 2kgs i mig. I aixó que ens vam atrevir a fer una entrada al Parc a peu, bojos de nosaltres. Cada petit soroll de branques era una acceleració de cor ja que no sabiem que en podia sortir…un rinoceront, un ós, o potser un tigre. Poques vegades les hores m’havien passat tant lentes. Tampoc ens tranquilitzava gaire anar amb dos guies petits i escanyolits armats amb…dos pals! El passeig amb elefant va ser més divertit i entretingut, encara que estic indignat amb el tracte que reben. Cop de pal i cap endavant. I pitjor va ser veure com els tenen encadenats sense marge de maniobra, fent els pobres elefants moviments de balanceig repetitius. Finalment només vam veure daines, porcs senglars, un parell de cocodrils, macacos, i varies espécies d’ocell.

La resta de viatge el vam aprofitar per visitar la vall de Kathmandú. A part de conéixer tots els patrimonis de la humanitat, també vam tenir temps per fer un petit trekking fins Nagarkot per gaudir de més vistes i vida rural. Em quedo sobretot amb això i les magnífiques estupes budistes de Swayambhunath i Boudhanath, llocs on summergir-te de plé dins dels famosos mantres, rodes d’oració i les banderes de colors, tot sota l’atenta mirada dels ulls de Buddha.

Canon 5D, 70-200mm f/4

En definitiva, em deixo mil coses per explicar però bàsicament la conclusió és que estem davant  d’un país per recomanar totalment. L’espiritualitat que es respira, les muntanyes, els paisatges, la seva gent i una bona gastronomía, fan que sigui un viatge difícil d’oblidar.

Namaste!

Introducció al Nepal /Introducing Nepal

El Nepal és un país asiàtic situat entremig de dos grans paísos com són l’Índia i la Xina, dels quals n’ha heredat alguns costums, gastronomía i arquitectura. Té una superfície d’uns 140.000 km quadrats, similar a Grècia. La geologia del seu territori és ben curiosa, i és que dels aproximadament 240 km que hi ha d’extrem sud a extrem nord del páis, el territori s’eleva dels 5 metres sobre el nivell del mar fins als gairebé 8.900 metres. De fet és un país en gran part muntanyós que conté 8 dels 14 pics de més de 8.000 metres del planeta, incloent-hi el famós Sagarmatha, mundialment conegut com a Mount Everest.

Fruit de l’altra concentració de “vuitmils”, el país s’ha erigit com a el gran exponent del turisme de muntaya i trekkings, de fet qui més qui menys en du a terme un durant la seva estada. També hi ha una gran oferta de rafting, paracaigudisme, vols amb avioneta per sobre l’Himalaya…emocions fortes assegurades.

La cultura també és un punt a destacar, en una societat tant diferent a la nostra tota activitat ens pot resultar interessant, molt allunyada dels nostres costums occidentals. Són freqüents durant tot l’any les festes tradicionals, de caràcter religiós (hinduistes o budistes), históriques, llegendàries, que convinen ofrenes florals coloristes, diades familiar, desfilades, dances,  i sacrifici d’animals. Tot i tenir una cultura tant arrelada, cal dir que es tracta d’un país multicultural, multilingüe, multiètnic (i amb sistema de castes),  i obert a tothom. Cal remarcar l’abséncia de conflictes bélics de caràcter religiós ja qué un dels principis bàsics del nepalesos és el liberalisme en qüestió de creencies. L’idioma oficial és el nepalès, si ve només el parlen habitualment un 55% de la població, la resta parlen dialectes i diferents llengues, com ara les derivades del tibetà.

Cal remarcar la difícil situació política que travessa ara mateix el país, ja que actualment es troba en plena votació per escollir el nou primer ministre. Votació que ha fracassat per vuitena vegada ja que no hi ha manera de que cap candidat obtingui el mínim de vots necessaris per accedir al poder. De fet, les votacions van començar el 21 de Juliol i la próxima es celebrarà el dia 30 d’aquest mes. Una etapa complicada i dura, desprès de que el 2008 es convertís en República, d’aquesta manera van arribar a la fi de la guerra. Tot i això a hores d’ara encara queden per integrar prop de 19.000 ex-guerrillers maoístes, tots ells amb un futur incert per davant.

En quan a les possibilitats fotogràfiques del Nepal crec que són infinites, més del que m’he pogut trobar fins ara ja què per totes les seves característiques ofereix quantitat i qualitat. Paisatges, fauna, vida social, retrats, arquitectura, detalls…tot i això, tant fàcil pot ser fotografiar amb tants subjectes com perdre’n molts pel camí. Així doncs, cal anar preparat mentalment, saber què ens podem trobar i quines fotos volem obtenir. Potser sona extrany, però sí, és possible decidir quines fotos farem abans no siguem a lloc i això és el que m’ocupa aquests dies. I per intentar no perdre’s detall també és important el material, per l’ocasió m’acompanyaràn dues cameres reflex, dues óptiques i un teleconvertidor, amb tot plegat podré cobrir distàncies focal entre 17 i 448mm.

Ja queda poc per l’aventura! Namaste!

—————————————

Nepal is an Asian country located between two large countries such as India and China, which has inherited certain customs, cuisine and architecture. It has an area of about 140,000 square kilometers, similar to Greece. The geology of its territory is curious, and is about 240 km from there south to end extreme north, the land rises from 5 meters above sea level to almost 8900 meters. In fact it is a largely mountainous country which contains 8 of the 14 peaks over 8,000 feet of the planet, including Sagarmatha, worldwide known as Mount Everest.

Thanks to the concentration of “eight thousand”, the country has emerged as the great exponent of the mountain and trekking tourism. In fact, is very common to do a trekking during a trip in Nepal. There’s also lots of offers to do rafting, parachuting, airplane flights over the Himalayas … excitement guaranteed.

Culture is also an important point, in a society like this, a great amount of activities could be interesting for us, very far from our western customs. Are frequent throughout the year the traditional festivals of religious (Hindu or Buddhist), historical, legendary…including floral offers, family days, parades, dances and sacrifice of animals. Despite a culture so rooted, it must be said that this is a country multicultural, multilingual, multi-ethnic (with caste system) and open to everyone. It should be noted the absence of war conflicts of a religious nature as one of the basic principles of liberalism in Nepal. The official language is Nepali, that only speak it regularly about 55% of the population, the rest speak different languages and dialects, such as those derived from Tibetan.

Is important the difficult political situation that the country has now, as currently in full vote to elect the new prime minister. Voting round has failed for the eighth time because there is no way that a candidate obtains the minimum votes necessary to access the power. In fact, voting began on 21 July and the next will be held on 30th of this month. A long and complicated stage, after which in 2008 became a Republic, and then the end of the war. However nowadays there are still about 19,000 Maoist rebels to integrate, all of them with an uncertain future ahead.

Photography is endless in Nepal. Landscapes, wildlife, social life, portraits, architecture, details … however, can be as easy to photograph as many subjects as losing many along the trip. So, go prepared mentally, knowing what we can find pictures and what we can get. Maybe it sounds strange, but it’s possible to decide in advance which photos we’ll take and this is my work these days. And to try not to miss any detail the material is also important. I bring with me two reflex cameras, two lenses and one teleconverter. I can cover distances between 17 and 448mm focal length.

Adventure starts in a few days! Namaste!

Pas per Serbia / Step by Serbia

Ja ho diuen que lo bo dura poc, molt poc. El passat 5 d’Agost arribava a Belgrad per dur a terme un interessant camp de treball fotogràfic per terres serbies. Per davant una nova experiència, un país nou, una llengua nova, noves amistats i molt per descobrir.

La primera impresió desprès de sortir de l’aeroport per anar cap al centre de Belgrad va ser que em trobava dins un país una mica desordenat i clarament en construcció. Crec que va ser perqué per arribar-hi, el bus passava per barriades dels afores de Belgrad i la qüestió és que durant el trajecte de tornada no em va sobtar. Probablement perqué hi havia conviscut amb éxit, a gust fins i tot. Penso, desprès d’haver tornat, que aquí vivim amb massa comoditats. En aquest sentit, destaco també que és el primer cop que viatjo a un país amb un desenvolupament inferior al del meu país d’orígen i al mateix temps, on he percebut que la gent viu amb més felicitat. El serbis a voltes recorden els rusos, i segons com tenen reaccions, comportaments i maneres de fer mediterrànies. Els més grans una mica distants i força freds, els joves amb ganes d’obrir-se al món. De fet no tenia cap referència de com podia trobar el país i puc destacar-ne el verd que farceix els camins, la gran activitat rural, tot això de camí a Valjevo. I el mal estat de les carreteres, me n’oblidava.

Canon 50D, 17-40mm f/4

Un cop a la ciutat de Valjevo tot ha anat molt bé. És una ciutat petita (més de 60 mil habitants per uns 96 mil que viuen a Girona) que té un centre urbà força concorregut però fàcil d’aprendre. De nit el moviment i la vida als carrers era frenética, gent i més gent passejant, sopant, o veient els concerts del festival cultural d’estiu. Ens van explicar que era una de les ciutats més prosperes del país, han desenvolupat un bon creixement i així ha de seguir. Tenen bones connexions amb trens i autobusos, i a més moltes indústries s’han instal·lat a la ciutat. Menció especial a les fruites i la carn, pel meu gust de qualitat i amb molt de gust, el pa també digne de mencionar. També sorpren la quantitat de mores que es fan a les zones boscoses dels voltants, amb les quals fan melmelades artesanals així com una beguda alcoholica de baixa graduació que combina vi, una alta quantitat de sucre i les mateixes mores. Tampoc em puc deixar la Rakia, la beguda nacional a Serbia que podria definir com a “foc líquid” (tot i ser més bebible que el Brennivín islandès), si ve comercialment no passen dels 40º, les que es fan artesanalment a casa poden arribar als 60º. És tradició un “xarrup” de Rakia, una cullarada de melmelada de fruits vermells i un got d’aigua, si entres a una casa com a convidat. Deixem a part qüestions gastronómiques. Tot i que la ciutat no viu del tursime, podem trobar alguns punts d’interès com ara monuments histórics, museus i galeries d’art, les dues esglesies i els dos carrers principals. Per a algo més ens em de desplaçar a les afores, on podem gaudir de natura abundant i molt ben conservada.

Canon 50D, 17-40mm f/4

Els dies al camp de treball han sigut força variats i d’en mica en mica et vas fent les teves amistats dins el grup. En el meu cas a vegades el meu anglès ha sigut un handycap a l’hora de comunicar-me però sempre mirava d’intentar-ho i, per poc que sigui, s’aprèn alguna cosa. Era el meu primer camp de treball i l’experiència ha sigut positiva. Com a crítica crec que podriem haver fet més sortides o excursions, ja que a vegades ens quedaven estones una mica penjades. Tot i això ens em mogut per la ciutat de Valjevo, per el riu Gradac (amb bany inclòs), per la cova Petnica, la piscina municipal, Bebica Luka (recorregut amb 4×4, barbacoa i campament).. El tracte de les persones que han fet possible el camp de treball, dels serbis que ens han anat acompanyant i dels joves de l’organització ha sigut molt bo.

Canon 50D, 17-40mm f/4, GND 0,9

Per últim ja nomès em queda valorar fotogràficament aquests dies i un cop ja tinc les fotografies editades. Primer de tot ha sigut un plaer per mi compartir aquests dies amb la resta de fotografs del camp. Alguns d’ells realment molt bons, amb estils ben diferenciats. La grandesa de la fotografia és precisament la seva grandesa, les àmplies perspectives, punts de vista i maneres d’entendre el que veiem pel visor. Rarament hi havien dues fotografies del dia similars i em van explicar que l’exposició que vam fer havia sigut tot un èxit. No esperava menys ja que tots haviem fet una gran feina per treure’n el millor. A nivell personal estic satisfet amb les fotografies  ja que penso que he tret una bona mostra de fotografies variades on he tocat gairebé tot tipus d’imatges: retrats en primer pla, retrats contextualitzats, detalls, éssers vius, paisatges, llargues exposicions, escombrats, contrapicats, visions artístiques, arquitectura i monuments, fotografia urbana…

I fins aquí el pas per Serbia. Han sigut pocs dies però molt satisfactoris, ara mateix el que tinc clar és que als Balcans hi ha molt per descobrir i de ben segur que, si l’any que ve en tinc ocasió, tornaré a completar el reportatge fotogràfic i a visitar la gent de Valjevo.

Hvala, fins aviat!

————————-

Good things last short time. On August 5, I arrived in Belgrade to take part in an interesting photographic work camp by Serbian lands. New experience in a new country, a new language, new friends and much to discover.

The first impression after leaving the airport to go to the center of Belgrade was that is a country clearly under construction. I think it was because to get there, the bus passed through the outskirts of Belgrade neighborhoods and the matter is that during the ride back I was not surprised. Probably because I lived there with success, happy even. I think, after having returned, we live here too much comfortable. In this respect, it is also the first time I travel to a country with a lower development than my country and at the same time where I felt that people live with more happiness. The Serbs sometimes remind Russians, and another times have reactions, behaviors and ways of Mediterraneans. In fact I had no reference about how I could find the country and I can highlight the green that filled the roads, the vast rural activities, all the way to Valjevo. And the bad road conditions, I forget them. Nema problema!

Once in the city of Valjevo everything went very well. It is a small city (population over 60 thousand, about 96 thousand who live in Girona) has a pretty busy downtown but easy to learn. Night movement and street life was great, people and more people walking, eating, or watching the concerts of the summer cultural festival. They explained that it was one of the most prosperous cities in the country, have developed a good growth and should continue. They have good connections with trains and buses, and many more industries have been installed in the city. Fruit and meat are tasty and delicious for me, the bread at the same level. It also surprised the amount of blackberry that are in the woods nearby, with which make jams and alcoholic drinks with low alcohol wine that combines a high amount of sugar and the blackberry themselves. Nor can I leave the Rakia, the national drink in Serbia that could be defined as “liquid fire” (although more drinkable than Brennivín Icelandic), commercially not pass 40 degrees but the homemade Rakia may arrive at 60 º. Tradition is a little drink of Rakia, a spoonful of red fruit jam and a glass of water, if you enter a house as a guest. Leaving aside matters gastronomic. Although the city doesn’t live to tourisme, we can find some points of interest such as historic monuments, museums and art galleries, two churches and two major streets. If you want something more, you can move outside the city where you can enjoy nature abundant and well preserved.

The work camp days have been quite varied, and you make your friendships within the group. In my case sometimes my English has been a handycap when communicating but always looking to try and, just as it is, learn something. It was my first work camp and experience has been positive. As a critic I think we could have done more trips or excursions, because sometimes we had too much free time. However, we had walked through city of Valjevo, the river Gradac (with a swim included), the cave Petnica, the municipal swimming pool, Bebica Luka (4×4 tour, barbecue and camp) .. The treatment of persons who have made possible the work camp, the Serbs who have been with us during this days and the young people of the organization has been very good.

Finally it only remains for me valuate photographically this days, now that I’ve edited the photos. First of all has been a pleasure for me to share these days with other photographers. Some really very good, with very different styles. The greatness of photography is in fact his greatness, the different outlook, points of view and ways of understanding what we see by the lens. Rarely there were two similar photos of the day and they told me that the exposition we made had been a success. Do not expect less because all the people had done a great job for getting the best. Personally I’m happy with my photos because I think I took a good variety of photos showing almost all kinds of images: portraits in the foreground, contextualized portraits, details, living beings, landscapes, long exposures, sweeps, artistic visions, architecture and monuments, urban photography …

Here ends the first step by Serbia. Few days but have been very successful, now I have clear that the Balkans have much to discover. I’m sure that if next year I have occasion, I will come back again to complete the photographic report and to visit people of Valjevo.

Hvala, see you soon!

Col·laboració amb Minube i canvis al blog

Es fa difícil tornar a agafar el ritme quan l’has perdut, quan has marxat i ja tenies per mà un altre manera d’encarar el dies. Desprès de deu dies per terres Serbies (a la próxima entrada en parlaré) fa falta actualitzar el blog amb notícies anteriors al viatge per terres balcàniques.

Fruit d’unes entrades al portal de viatges Minube, començo una col·laboració regular  desprès de l’oferiment per part dels responsables, a qui els han agradat tant les fotos com els relats dels racons que he publicat fins ara. Minube.com és una comunitat de viatgers on els usuaris poden compartir experiencies, fotografies, així com planificar els seus futurs viatges i contactar amb altres membres de la comunitat. Funciona també com a buscador de vols i hotels barats, també té a la disposició dels seus visitants el video i la foto del dia, minube TV i recomanacions. Com a novetat, han creat un interessant calendari de events per dia i mes, on tothom hi pot col·laborar. D’aquesta manera no et perdràs ni la Tomatina de Buñol, ni el descens pel Sella, l’Oktoberfest de Munich o el Dasain del Nepal.

T’animo a que visitis la pàgina web: http://www.minube.com/ i si vols també pots visitar la meva pàgina personal dins la web: http://viajeros.minube.com/ibanriufrigula

Segona novetat, aquesta de caràcter general. A partir d’avui al final de cada entrada hi haurà un resum en anglès. Serà una bona manera de millorar els meus coneixements i per una altra banda, sempre és bo ampliar horitzons.