Lost in…

Com vaig anunciar fa uns dies a la pàgina Facebook, aquest any ja tinc una destinació gairebé confirmada al disposar de bitllet d’avió i transport. Podria dir que aquest any toca una destinació tropical, que em quedaré a una destinació nacional, o que canviaré de continent… però no és el cas. Desprès de valorar-ho i de sorgir-me l’ocasió de viatjar amb un bon amic, repetiré destinació, i a més consecutiva: Islàndia.

Més d’un es pot preguntar.. qué carai hi ha a Islàndia ? per quin motiu m’agrada tant ? no estic un xic obesionat ? Les dues primeres qüestions són argumentables, la resposta de l’última és, probablement, “si”.

Islàndia és un país relativament poc conegut, pot ser que si que ho sigui d’orella però no perque sigui gaire visitat. Sobretot destaca per els seus volcans, grans masses glaciars, fauna, i hidrografia. Com he apuntat diverses vegades, qui hi busqui vida social pot fracasar clarament. En canvi, qui hi busqui un lloc on sentir-se petit, on sentir la terra, la força de la natura i una llum inigualable, s’hi sentirà realment cómode. El que garanteixo és que deixa petjada a tothom qui s’atreveix a visitar-la.

M’agrada per el que aporta en quan a tipologia de viatge, deixant la fotografia a part. És un grandíssim lloc on reflexionar: entre glaciar i glaciar hi poden sorgir mil idees. També m’encanta aquell punt d’incertesa que suposa viatjar en un indret dominat per la natura: sense anar més lluny, l’any passat unes setmanes abans de viatjar-hi esclatava un volcà i, durant el viatge, un altre provocava una petita erupció subglaciar amb inundació i destrucció d’un pont inclosos. A més, valoro la possibilitat de viatjar amb total tranquilitat amb cotxe, així com pernoctar  i menjar a cost realment baix, dins un estil dinàmic, actiu.

En qualsevol cas, la motivació que em porta a viatjar-hi és per sobre de tot fotogràfica. El fet és que des del primer cop que vaig trepitjar aquelles terres m’hi he sentit prou a gust i fascinat com per desplegar tota la imaginació i creativitat que, de moment, no té límit. Al contrari, amb el temps l’inspiració creix, els índrets a descobrir es fan més exigents i insólits. D’aquesta manera, el meu treball en aquest país és més ampli, més exclusiu i, per tant, pren més valor. Amb els dos cops que hi he estat n’he tingut de sobres per veure que si realment es busquen resultats extraordinàris no n’hi ha prou amb un viatge, ni amb dos, ni amb tres, ni tan sols amb quatre. Ningú sap quants me’n faràn falta per concluir un projecte a llarg termini i que ni tan sols a hores d’ara sé en qué es convertirà, el temps ho dirà. No és un país on tenir-hi una ruta marcada ni plans concrets.

Qui sap si tu seràs el/la següent a acompanyar-m’hi!

Salvatgisme a Islàndia

Una aventura a Islàndia amb bicicleta és una de les experiències més salvatges que he viscut mai. No s’equivocaven els pocs islandesos amb qui vaig intercanviar unes paraules, escuetes, és clar…”By bike? Really? Are you crazy?”. Ja ho diuen, generalitzant massa, que a Islàndia només hi pot viure algú que hi ha nascut. I per assegurar-se’n, els islandesos deixen els carros de bebè fora el carrer quan van a fer un cafè, a dinar, o a comprar. Els carros no estàn buits, per cert. És la seva manera de garantir que el bebè creixerà plenament adaptat, amb una salut de ferro. Més endavant l’eficient sistema educatiu ja s’encarregarà de que segueixin els estudis, de posar-ne els fonament. Els seus pares els donaràn una bona educació i es constituiràn com a persones segures d’elles mateixes, sense tabús, i altament preparats. En qualsevol cas tot plegat és  força idealitzat.

Dit això em sembla que ja puc tornar a l’aventura en sí. El viatge no va començar gaire bé perqué vaig arribar dels últims a la cua del mostrador a l’aeroport i l’avió va enlairar-se amb retard. Un cop dins l’avió em sentia un tiu afortunat per ser on era però al mateix temps tenia un mal presentiment. El dubte es va esvaïr ràpid al arribar a l’aeroport ja de matinada en plé sol de mitjanit i el cel descobert, per sorpresa meva. No hi havia ni rastre de la meva bicicleta i em trobava a un aeroport gairebé desert, sense el meu mitjà de locomoció imprescindible ni sense saber quan podria iniciar l’aventura. Començavem forts.

Vaig agafar el “Fly Bus” cap a Reykjavík i, amb resignació pel canvi de plans, vaig començar a gaudir del paissatge farcit d’aquella llum màgica. Carregat com un autèntic burro vaig enfilar el camí cap a al camping, que queda a uns 3km de l’estació de busos. Abans, però, no em vaig poder estar de visitar el Hallgrímskirkja, l’església més extranya que he vist mai. En l’anterior viatge m’havia quedat amb les ganes de veure-la perque estava en fase de restauració. Espina treta ràpidament potser per intentar contrarrestar la pèrdua de la bicicleta. Unes fotografies per immortalitzar el moment i a seguir cap a Laugardalur, on hi ha el camping.

Els 3 dies següents van ser una barreja de desconcert, de massa tranquilitat, i de donar voltes per tots els racons de la ciutat. La veritat és que en aquells moments m’hagués anat genial que la societat islandesa fos més oberta, dialogant o que simplement fessin una mica més de vida al carrer. Si en ple estiu gairebé no hi ha vida, com carai deu ser l’hivern? Un cop has estat a un lloc com Nepal i has conegut el caràcter de la seva gent, intentar que signifiquis alguna cosa per la majoria d’islandesos pot arribar a ser desesperant. És amb el que més decebut pot quedar-se algú que ve de terres mediterrànies, però se’ls ha d’acceptar com són. Al cap i a la fi, és comprensible. Canviant de tema… per fi després de trucades, consultes i de pensar en tot tipus de possibilitats vaig rebre la notícia de que rebria la bicicleta. S’havia quedat a Barcelona, i abans d’arribar a Keflavík havia estat a Copenhaguen i Oslo. Li tinc una mica d’enveja a la meva bici…o ben mirat potser no, ja que per l’estat en que es trobava la caixa semblava que havia viscut la Guerra de Vietnam. Feliç com unes pasqües procedeixo al muntatge de les rodes, manillar i pedals. Tot era força correcte i hores abans tenia clar els passos a seguir els dies següents ara que ja tenia tot el que necessitava. El que  no sabia era el que m’esperava.

Si bé el primer cop a Islàndia la volta va ser seguint el sentit de les agulles del rellotge, aquest cop ho havia pensat en sentit antihorari. Sortir de Reykjavík ja va ser tota una odissea: senyalitzacions ambigües, trànsit, desnivell, entrades, sortides…un rebombori increïble que em va costar 1h resoldre. Començava pel sud, unes terres a priori sense complicació per l’absència de grans desnivells. Les dues etapes inicials van ser prou facils, i tant el vent com la pluja em varen respectar força. D’aquesta manera, amb 4 horetes tenia el recorregut llest i a punt per muntar la tenda al camping després d’haver fet al voltant de 60km. La tercera etapa m’havia de dur sota el glaciar Myrdalsjokull on cau la famosa cascada Skógafoss. És una etapa molt bonica ja que al principi es poden veure el Hekla al nord, i vas veient com t’acostes a les grans masses glaciars Eyjafjallajökull (a algú li sona?) i Myrdalsjokull. Un cop s’acosta més al sud, i a falta de 27km per arribar a destinació, la carretera queda encaixonada entre el mar a mà dreta, i glaciars a mà esquerra. De cop, tot es converteix en un infern…rafagues fortíssimes de vent del sud-est fan impossible seguir. Plat petit, pinyons grans i no és suficient! tot plegat en terreny gairebé pla i el vent empenyent-me violentament a la cuneta. Sabia que era una zona ventosa però havia superat totes les meves previsions. Parades constants, trossos a peu per l’impossibilitat de moure la bicicleta, els genolls destrossats i la moral per terra. En total més de 3 hores per fer uns tristos 27km, beguda i menjar justos, ni un poble entremig. A l’arribada a Skógar estava disposat a pagar una nit d’hotel però finalment vaig quedar fregit dins la tenda que portava, un “baul” de 2metres de llarg per 95 centimetres d’ample i 65 d’altura.

Mirant previsions del temps vaig arribar a la conclusió de que era practicament impossible fer la resta del sud en aquell sentit, donades les condicions de pluja i vent, i que havien de seguir igual, almenys uns 4 dies. Després dels dies perduts per l’afer de la bicicleta no podia permetre estancar-me massa, així que vaig decidir agafar un bus fins a Höfn (250km), poble just on la carretera fa un gir per sortir del sud i seguir cap a les terres de l’est. El bus passa per una zona de glaciars, terrenys inundables, camps de lava i solitud. Pràcticament no hi ha vida i les poques construccions que hi ha són granges, algunes abandonades. Arribats a aquest punt vaig compartir l’aventura amb un altre boig amb bicicleta per Islàndia, un noi de Murcia que no sabia gaire on s’havia ficat.

En un principi és una zona amb pocs atractius i quan havia fet el recorregut a casa la idea era liquidar-la amb bus per centrar-me en altres zones més interessant on fer fotos. És el primer cop que anomeno la paraula “foto” i és que a part dels dies a Reykjavík o d’algun cop durant el recorregut gairebé no havia tret les cameres. Era un senyal inequívoc de que portava un plantejament de viatge erroni. Moure’s amb bicicleta i voler treure un bon reportatge fotogràfic amb els dies que tenia i en aquelles condicions no era un bon plà. Però me’n vaig fer a la idea i em vaig llançar a descobrir les terres de l’est: fiords, aïllament, muntanyes nevades, molt fred, vent de l’est i algun port de muntanya per superar…sense cap mena de dubte una de les zones més salvatges, deixant les “highlands” a part. A canvi, sents aquella gran sensació de sentir-te petit dins la naturalesa, de gaudir de pobles preciosos i d’aquella llum daurada que intenta amagar-se sota les muntanyes.

Un cop varem ser al nord les condicions meteorològiques es van tornar d’allò més bones. 2 dies i mig d’excursions a la zona de Myvatn amb base al camping a tocar del llac. Sol, molt de sol. Fisures, coves de formació volcànica, camps de lava, volcans, planes geotermiques, fumaroles, pous de iode, cràters, vida salvatge, roques volcàniques, muntanyes. Una explosió de naturalesa, d’olors a sulfur, escalfor sota els peus, tot plegat toca de plé els sentits. Va ser on vaig poder desplegar les cameres, els filtres i l’imaginació per poder fer les fotos que no havia pogut fer la resta de dies.

La següent parada va ser a la població costera de Húsavík, uns 60km al nord del llac Myvatn. Diuen que és el millor lloc per veure balenes a Islàndia però la meva economia ja començava a trontollar com per comprobar-ho i, a més, no era una activitat que m’entusiasmes en excés. Per tant, el matí següent sortiem aviat cap a Akureyri, la capital del nord. Ens esperaven uns 110km i ja ens haviem planificat parar a les cascades de Godafoss (cascada dels deus) que trobariem a mig camí. El recorregut va ser un èxit tot i que continuava arrossegant la lesió al genoll que m’havia acompanyat durant totes les etapes. A Akureyri hi vam passar un parell de dies per esgotar el poc temps que em quedava ja que no hi havia temps material de llançar-me a fer més kilometres. Així que un dia i mig abans d’emprendre el vol de tornada havia de ser a Reykjavík per trobar una capsa on colocar-hi la bicicleta per carregar a l’avió. Va ser l’última estacada per moure’m amb bus, però havia estat necessari. Coses dels viatges.

L’aventura en xifres: 13 etapes (molt lluny de les 20 previstes) 3 d’elles en autobus, i un total d’uns 700km (també molt lluny dels 1.700 que havia calculat). Quan acumules unes quantes experiències arribes la conclusió de que viatjar és com la mateixa vida, o sigui, gens fàcil i excitant alhora. Serveixen de poc les preparacions però cal estar a punt per qualsevol cosa. La qüestió és posar-hi els 5 sentits i afrontar el que et caigui…es digui soletat, problemes, pluja o vent. Només d’aquesta manera puc estar segur de que al final del viatge em quedo amb un bon gust de boca per haver-me’n sortit amb molt de patiment, força i constància. I això que a vegades el més fàcil era tancar-me dins el baul-tenda i agafar un avió de tornada, us ho asseguro.

Un cop a casa recordo els dies amb molta satisfacció, mentre explico que és una salvatjada (la de la bicicleta) que no tornaria a repetir. No a Islàndia. País on, en canvi, tornaré de ben segur.

Un altre cop Islàndia

Aquests dies estic intensificant la planificació de la meva nova aventura fotogràfica al país del gel, país dels volcans, i ara també país reconegut (tot just ara..) com a model de revolució social. La sensació de que fa molt temps que vaig viatjar per Islàndia l’estiu de 2009, ha deixat pas a una sensació de gran proximitat un cop tinc més que estudiat el mapa de carreteres.

L’objectiu d’aquest viatge és aconseguir fotografies que mostrin la bellesa infinita d’Islàndia, la seva identitat, i la força de la seva naturalesa en estat pur. Glaciars, muntanyes, pous de lava, fumaroles, postes de sol, volcans, joc de llums, salts d’aigua, rius, vegetació, fauna…sense deixar de banda la cultura i la manera de viure dels islandesos. A això cal afegir-hi la particularitat del mitjà de locomoció que em durà per l’illa.

Si aconsegueixo seguir amb la planificació inicial, recorreré al volant d’uns 1.800 km amb la meva bicicleta de muntanya per arribar als racons més espectaculars. L’aventura durarà 24 dies  i a més de moure’m amb bicicleta també faré alguns trams amb el bus de línia, sobretot a la zona est, que disposa de pocs atractius, i als fiords de l’oest, ja que únicament tinc com a objectiu una petita part de l’extrem oest, Látrabjarg. Aquesta zona és la part més occidental de tota Europa i hi té cabuda el penya-segat més gran del continent (14km de llarg per 440m d’altura) on, a més, hi viuen grans poblacions d’aus marines molt característiques com el Puffin o l’Alca Torda. No tinc previst fer nit a cap lloc diferent d’un camping o zona d’acampada. El que em pot portar més dificultat, més enllà de les distàncies o duresa de les etapes, són les condicions meteorologiques ja que acostumen a ser molt variables amb estones de sol, plujes, o forts vents que poden condicionar la planificació del viatge. Per tant, no només és necessari estar ben preparat físicament sino que estar ben preparat psicológicament és gairebé fonamental, sobretot quan es realitza un viatge en solitari.

L’aventura començarà a la capital, Reykjavik, i des d’allà em desplaçaré en sentit anti-horari fins al nord de l’illa. Pel camí vorejaré glaciars com l’Eyjafjallajokull, el de Myrdal, Vatnajokull, així com salts d’aigua tant famosos com el d’Skogar o indrets màgics com Jokulsarlon. Un cop a aquella zona del nord iniciaré un dels camins que creuen l’illa per les Highlands, Kjölur, que passa per Hveravellir i arriba fins a Geysir. En aquest punt iniciaré una altra pujada cap al nord per visitar la peninsula de Vatnsnes. Pel camí em trobaré Thingvellir i em tornaré a endinsar per les Highlands pel camí de Kaldidalur. Una pujada cap als remots fiords de l’oest i baixant cap a Reykjavik visitaré la peninusla Snaefellsnes, un dels racons més tranquils i bonics d’Islàndia. En total he dividit el recorregut en 21 etapes.

Islàndia 2011

En defnitiva, tot i que queda just un mes per marxar cap allà sembla que tot avança a bon ritme i ja només em queda desitjar que cap altre volcà decideixi que és moment de fer-se notar.

Molt més que paisatges i naturalesa viva, aprenem-ne

Islàndia és un país petit, de formació volcànica, perdut a l’Atlàntic i a un pas del cercle polar àrtic.  L’any 2008, just abans de l’esclat de la bombolla financera, era considerat un dels 3 països amb millor qualitat de vida del món. De fet, igual que a Nord-América i la majoria d’Europa, havia experimentat un augment gradual de capital. Es creu que aquells moments d’enganyosa bonança no va ser res més que un pla económic per endeutar els països , i d’aquesta manera els seus ciutadans. Arribava la crisi mundial.

Octubre de 2008, els tres bancs principals d’Islàndia es declaren en fallida, la corona islandesa perd més de la meitat del seu valor i el país s’arruïna.  En primera instància la població no protesta públicament, no en saben, alguns no ho han fet mai (l’última manifestació data el 1949) i quan reaccionen a les manifestacions no hi ha més de “4 gats”. Aquest mateix Octubre el Regne Unit aplica la llei antiterrorista en contra d’Islàndia i per tant congelen tots els actius que aquests tenen a les illes.

Al Gener de 2009 reaccionen: més de 2.000 persones es manifesten davant el Parlament i llançen pintura, ous i fins i tot sabates. Alguns de nosaltres ja ho haviem fet quan governava el PP, vaja, res de l’altre món. La polícia no sap què fer, en 60 anys no havien tingut ni una càrrega policial…més d’un ja no devia saber ni on havia guardat la porra.  Durant els següents episodis de protestes un jove anarquista islandès puja dalt del Parlament i substitueix la bandera nacional per una de la xarxa de supermercats Bónus (on, per cert, s’hi compra molt bé) on hi apareix un porc sobre fons groc. Tothom està convençut de que fins que no hi va haver tensió social no es van accelerar les mesures per recuperar el país.

Arribats en aquest punt el FMI concedeix un préstec i el país passa a tenir un deute extern de 9 vegades el seu PIB. La mesura porta un munt de dubtes i desconfiançes, ja que l’encarregat de firmar el pacte és possiblement un dels responsables del pla d’endeutament: David Oddsson era el governador del Banc Central islandès des del 2005 i anteriorment va ser primer ministre de 1991 a 2004, ministre d’Exteriors i alcalde de Reykjavik. Un home de poder. En aquest mateixos moments es proposa començar els tràmits per a formar part de la UE, cosa que els islandesos havien rebutjat sempre en tots els sondejos fins aquell moment. La proposta arriba en un moment clau i es presenta com a solució per a sortir de la crisi. La UE es frega les mans, però exigeix que abans paguin el deute. Davant les exigències el primer ministre porta a referendum el pagament del deute i el poble decideix que NO pagaran el deute, i per tant l’entrada a la UE queda en punt mort. Davant d’aquest nou punt de tensió, es convoquen eleccions. Tot i això el poble torna a sortir al carrer perqué no pot esperar més, la situació s’agreuja i hi ha les primeres renuncies. Finalment dimiteix tot l’equip de govern.

Uns dies desprès es nombra primer ministre a Jóhanna Sigurdardottir que formarà coalició amb els verds d’esquerres, un partit de classes i antieuropeístes. Uns mesos desprès és ratificada en el seu càrrec gràcies al vot dels ciutadans. Jóhanna Sigurdardottir es converteix així en la primera primer ministre del món declarada obertament homosexual. Viu amb la seva parella desde 2002 i s’ha casat recentment, desprès d’aprovar-se a Islàndia la llei de matrimoni homosexual (49 vots a favor, 0 en contra). Un nou triomf de la societat islandesa, que ha sapigut sobreposar les qualitats i aptituds d’una persona a la seva condició sexual.

Jóhanna Sigurdardottir ha començat forta. A més d’haver aprovat els matrimonis entre homosexuals, dóna suport a una assamblea autoconstituida per ciutadans que s’està definint a fi d’elaborar una nova constitució islandesa.

Aquí no acaba tot. Una altra de les inicitatives de la primer ministre és l’investigació del deute que el país té amb la corona anglesa i holandesa, així com les condicions del polémic préstec del Fons Monetari Internacional. En aquest mateix context económic, el nou govern està convertint a Islàndia en el primer país europeu que està perseguint als banquers, que es consideren un dels responsables de la crisi económica. De fet, alguns ja són a presó desprès de les respectives ordres d’arrest i altres, que han hagut de marxar del país, són buscats per la INTERPOL.

Tals investigacions fan por a Europa ja que es podrien destapar secrets sobre la procedència de les finançes internacionals. El mes de Juliol de 2009, Islàndia va ser rebutjada a integrar la UE a no ser que el govern no fes cas del referendum que afavoria no pagar els deutes dels banquers. Islàndia no ha cedit al xantatge, per sort en aquest país s’escolta al poble per damunt de tot. La mostra de desesperació europea davant les investigacions han fet que fa poc la UE (sota direcció española) hagi decidit finalment acceptar les negociacions d’adhesió del país nórdic. Amb l’eventual incorporació a la UE es podrien silenciar tals investigacions per mitjà de legislacions. Mentrestant els islandesos no veuen clara l’adhesió a la UE com a solució a un moment difícil. La Primer Ministre ja ho ha deixat clar: Islàndia no renunciarà al control total de les seves aigües sota cap concepte, tal i com s’espera que demani la UE com a condició a l’adhesió. De fet, la veritat és que els únics motius per els quals Islàndia voldria pertànyer a la UE serien el fet d’ampliar horitzons i relacions internacionals, i poder adoptar l’euro en detreniment de la corona islandesa, que a part d’haver-se devaluat molt ha sigut sempre poc estable en termes de cotització.  Si els fos possible adoptar l’euro sense formar part de la UE, ho farien sense pensar-ho ja que a diferència d’altres països europeus es tracta d’una nació pròspera i amb un gran futur, tot i la crisi.

Seguint amb la “revolució islandesa” és important fer referència al canvi que s’ha produit recentment a l’alcaldia de la capital, Reykjavik, després de les eleccions municipals. Mesos abans de les eleccions tot un reguitzell de personatges relacionats amb el món de l’espectacle i les arts (pintors, escriptors, humoristes, músics…) es reuneixen per formar el partit polític que anomenen “The Best Party”.  De fet tots ells formaven part d’un grup de joves punks i rockers que es reunien sovint al voltant de l’estació principal de busos, als any 80 i quan Islàndia era més aviat un país tancat i amb clara tendència conservadora. Eren un grup de rebels, i d’allà van sorgir els artistes més creatius del país. El partit esdevé l’alternativa als partits polítics avorrits de sempre. Una campanya intel·ligent, creativa, plena d’astúcia i ironia porta al partit polític a guanyar les eleccions a la capital d’Islàndia.  Amb gairebé un 40% dels vots, formen coalició amb els social-demòcrates. Tot i això la victória del “The Best Party” s’enten com a un càstig als partits polítics, que han perdut gairebé tota credibilitat entre la societat. Us imagineu un fet similar a casa nostra?

Per últim cal mencionar la llei que han aprovat recentment. Islàndia serà el refugi de tot informador que vulgui publicar informació secreta i compromesa. Islàndia acullirà i protegirà en el seu territori cibernètic tots els portals que rebin informació de fonts anònimes i per tant estaràn lliures d’amenaçes i presions. El projecte de llei va ser aprovada per 50 vots a favors, 0 en contra i una abstenció, i busca potenciar la llibertat d’expressió i informació, a fi de garantir la protecció del periodisme d’investigació. La llei aglutina aspectes de lleis aprovades a altres països i es diu que podria ser el desencadenant d’un canvi en la legislació a nivell global.

L’artífex d’aquesta iniciativa és John Perry Barlow, un expert tecnológic i fundador del portal wikileaks. El senyor Barlow ja està siguent buscat per els EUA, acusat de divulgar materials militars, després de publicar un video a wikileaks. En aquest video es pot veure clarament com un helicòpter de les tropes americanes dispara a tort i a dret contra cívils indefensos (entre els quals hi ha nens) a la ciutat de Bagdad.

Amb tot això sembla que Islàndia s’ha proposat evolucionar un cop més i de retruc revolucionar a la resta. És increible com han canviat en els últims 80 anys. Qui coneix la realitat islandesa avui dia ni s’arribaria a pensar que abans de la Segona Guerra Mundial era el país més pobre d’Europa. Aïllament, recursos energètics escassos, vivien exclusivament de les granges i la pesca.  Amb la guerra l’illa es va convertir en un punt estratègic clau, anglesos i nord-americans hi van arribar. No només van crear llocs de feina diferents dels de sempre sinó que van construir carreteres i infraestructures bàsiques.

L’éxit dels islandesos ve donat per l’equilibri que han sapigut trobar entre economia, societat i família. Ells mateixos expliquen que han sapigut reproduir el millor de la resta del món a casa seva. Empresarialment segueixen un model marcadament nord-americà: apliquen uns impostos personals i de societats realativament baixos per afavorir que les empreses locals es quedin i a més poder captar les de fora. En això són diferents a la resta d’estats nórdics. En canvi, socialment han adquirit el benestar dels seus veïns: ajudes socials, bones infraestructures, sanitat i educació públiques de primer nivell. Un bon esperit familiar és un dels aspectes clau per a ser feliços i tirar endavant. La flexibilitat laboral, ajudes económiques, els llargs períodes  de maternitat o paternitat… són unes de les raons per a que els islandesos formin la seva pròpia família ben aviat. De fet no és estrany veure noies embarassades durant el curs universitari, no hi veuen cap sentit al fet de tenir fills passats els 35 anys, per exemple. Noies amb 26 anys ja tenen el tercer fill (és una de les tases de natalitat més alta d’Europa), poden trencar el matrimoni i tirar endavant amb una força increïble. Això és possible perqué gràcies a l’Estat els seu fills tenen el futur assegurat (no val no separar-se pels fills), i tenen en tot moment l’ajuda i suport de la família (custòdia compartida automàtica i de forma natural). Igualtat real de gènere (és el país amb més percentatge de dones treballant fora de casa), i la mínima existència de tabús, prejudicis i conductes hipòcrites. Aquests últims, una de les grans taques negres de casa nostra.

Cal parlar també del seu esperit de treball, superació i creativitat. Són pocs els islandesos que no són multitasca: la majoria combinen una ocupació principal amb una de secundària o extra, que acostuma a ser relacionada amb el món artístic. Els hiverns són freds, llargs i foscos, i per tant han de treure de dins seu el que no poden treure de fora de casa. Un dels seus grans èxits ha sigut el de sapiguer extreure, transormar i distribuir l’energia que hi ha sota l’illa. Més del 85% de l’energia d’Islandia s’obté gracies a l’aigua volcànica subterrània: l’energia de les plantes hidrotèrmiques i geotèrmiques  abasteixen la meitat de les necessitats d’electricitat del país a un preu dos terços inferior a la mitja europea. L’aigua calenta arriba a tots els habitatges del país a través de tuberies naturals que venen de les profunditats volcàniques.

És clar que no podem ser islandesos. La nostra realitat és molt diferent a la seva, som molts més i caldràn molts cops, generacions i esforços per tal d’almenys poder aplicar al nostre territori la seva prodigiosa manera de fer la vida. Almenys convençem-nos de que tot està més a les nostres mans del que podem arribar a creure. Per moure un país el primer pas es moure’s un mateix ja que, per desgràcia, ningú es pot moure per tu. Tonto l’últim!

Erupció volcànica a Islàndia

El passat mes de Març va entrar en erupció un volcà islandes a la zona de Fimmvörðuháls, molt a prop del glaciar Eyjafjallajökull, va ser una erupció menor i de fet relativament pocs mitjans de casa nostra se’n van fer ressó. En aquella ocasió la fisura es va produir en una zona propera a la carretera que dona la volta a l’illa (Ring Road) i no va afectar en gran mesura a la zona de la glaçera. L’erupció, que va durar uns 20 dies, va anar mimvant i no va acabar sent res més que un gran espectale, un reclam per atreure turisme.

El segon capítol d’erupcions del mateix volcà va començar el 14 d’Abril. Aquesta segona erupció, s’estima que entre 10 i 20 vegades superior a l’anterior, ha causat un gran rebombori aèri a gairebé tot Europa. Les cancel·lacions de vols ja es compten a mils i no està clar quan es podrà reprendre la normalitat. I és que l’anticicló que abraça la zona Nord del continent fa que els vents a les capes altes portin el nuvol de cendres cap al Sud i Est. Som 21 d’Abril, el caos aèri continua i també ho fa l’erupció, encara que va amainant. De totes maneres les previsions meteorólogiques no són optimistes.

El volcà Eyjafjalla, situat sota el glaciar Eyjafjallajökull és un dels volcans petits de l’illa. També ho és el glaciar que el tapa. Les explosions que han provocat la columna de fum i cendres, han sigut ocasionades pel contacte del magma que escup el volcà amb el gel del glaciar. En els últims dies la quantitat d’explosions que està produint el volcà han disminuit perqué cada vegada hi ha menys superfície gelada i ha donat pas a l’increment de lava. L’erupció podria acabar demà, d’aquí 3 dies o una setmana però no és probable que s’allargui gaire més. Ara les preocupacions dels experts són dues: primer de tot les conseqüencies que el núvol de cendra pot ocasionar, a nivell islandès i europeu. La contaminació ha afectat Islàndia a nivell regional i nomès les zones més properes han quedat afectades per la cendra que cobreix camps, carretera, granjes…fins i tot els grangers han hagut de tancar el bèstiar dins els estables perque no patissin problemes respiratoris. Les persones han d’utilitzar màscara. Un altre conseqüencia, en aquest cas greu, ha sigut la mort de molts ocells que van quedar atrapats i asfixiats al volar dins el núvol de cendra els primers dies. Per altra banda, l’aigua que baixava i baixa de glaciar ha destruit carreteres, ponts i alguna contrucció. La segona preocupació és vigilar els volcans més grans i actius d’Islàndia.

Al principi es temia que l’erupció provoques una erupció en cadena del volcà veí anomenat Katla (uns 14km de diametre fa la caldera, per 2,5 km que fa l’Eyjafjalla) que viu sota el glaciar del costat, Myrdalsjokull. Sembla ser que no s’han registrat moviments sísmics ni comportament anormals a la zona,  i per tant hi ha tranquilitat. Una erupció d’aquest volcà podria portar conseqüencies molt greus a nivell global. Un altre dels que s’esta seguint és el Hekla, un dels més coneguts del país i que segueix actiu. Sembla que ens els últims mesos ha donat signes d’activitat i es tem que pugui erupcionar d’un moment a un altre. Cal recordar que acostuma a erupcionar cada 10 anys i l’última vegada ho va fer el 2000. No es troba sota cap glaciar i en aquest sentit podria ser que no portes problemes greus. I per últim s’ha estat seguint el Grímsvötn que està sota el glaciar més gran d’Europa, el Vatnajökull. Fa uns dies es varen detectar moviments sísmics de certa intensitat que fan pensar que podria erupcionar d’un moment a un altre en un període de 24 mesos. En aquest cas es poden produir importants inundacions o per el contrari, l’erupció pot quedar gairebé com a un fet anecdótic tot depenent de l’intensitat i de la fisura.

En definitiva, cal no baixar la guàrdia per si nous fenómens naturals marquen el desenvolupament natural de l’illa.

ISLÀNDIA, Agost 2009

Islàndia és una illa situada a l’Atlàntic, amb un peu a Europa i l’altre a Amèrica. Té una superfície d’uns 103.800 km quadrats, i dic “d’uns” perqué cada cert temps la superfície creix a causa de les erupcions volcàniques submarines. Així doncs, parlem d’una terra jove i en constant formació.

I es que el país està  just sobre la dorsal oceànica que separa les plaques tectóniques euroasiàtica i nordamericana, un peu a cada món, sense deixar de ballar perqué a sota els peus hi bull el magma que forma els fons oceànic.

Canon EOS 50D, 50mm f/1.8II a ISO100, f/5.6, 1/125 s.

A les portes de la capital s’obre l’Islàndia occidental, un bon començament per anar fent boca del que anirem veient durant la volta a l’illa. Grans fiords, zones volcàniques, alguna cascada i un petit glaciar, tot ben armonitzat juntament amb els característics poblets de la costa. Alguna baralla amb la tenda on feiem nit i a dormir, que aixó promet.

Canon EOS 50D, 70-200mm f/4L a ISO100, f/5.6, 1/80 s. Tripode

Ja al nord notem una baixada de les temperaturaes, augmenten les zones rurals i granjes, Els pobles tenen més entitat i descobrim que estem devant d’una de les grans zones on se situen les postals que anem trobant a les gasolineras i botigues de souvenirs.  El nord té molts contrastos, grans muntanyes, valls verdes i rius glaciars. A la zona del llac Myvatn patim d’indecisió de la climatologia. Tot i aixo, la bellesa del llac és inmensa, molt de verd i uns curiosos falsos cràters. A pocs kilometres tenim Namaskard, coneguda zona de fumaroles i pous de lava bullent, una ascensió complicada a dalt de la muntanya i vistes magníques. També passem per Dettifoss, menys temps de l’esperat per la climatologia que tants cops ens va fer correr.

Canon EOS 50D, 70-200mm f/4L a ISO100, f/8, 1/125 s. Tripode

Desprès de fer nit a la gairebé deserta regió Est per fi arribem a l’esperat Sud, que indica que el viatge es va consumint peró també que encara ens falten molts indrets per descobrir. És una zona de gran diversitat ja que té grans planes, les muntanyes més altes del país, volcans i glaciars, molta lava solidificada i  immenses extensions de sorra negre. A part, és la regió més poblada a part de la capital i rodalies. Aquí veiem primer l’impresionant i esperat llac glaciar Jokulsarlon on també podem admirar part de l’immensitat del glaciar Vatnajokull, el més gran d’Europa. Al Sud també vam poder explorar una mica algun dels parcs naturals i varies cascades d’entitat d’entre les que destaquen Svartifoss, Skogafoss o Seljalandsfoss. Aquí també ens enduem una sorpresa quan veiem Puffins a Dyrhólaey on també hi ha altres espécies d’aus.

Canon EOS 50D, Tokina 12-24mm f/4 a ISO100, f/14, 30 segons. Filtre Hoya ND400,Tripode.

Un país que definitivament impresiona. Després d’haver preparat aquest viatge desde feia mesos, d’haver llegit varies guies i experiencies, puc dir que un cop allà tot es magnifica, sens la força sota els teus peus, la natura que t’ataca els sentits, tot plegat fa que desaparegui tota lógica. Tot va més lluny de qualsevol previsió. Cap dels racons em va deixar de sobtar d’una manera o altra. És el cor gelat de l’ànima vikinga, un somni fet de sagues i elfs. Tot plegat una potent cultura ficada dins una illa que s’ha mantingut gairebé intacta amb el permís de les grans furies de l’interior de la terra. Ha sigut el meu primer gran viatge, el que recordaré per sempre.

Canon EOS 50D, Tamron 17-50mm f/2.8 a ISO100, f/8, 1/160 s.

Per sort o per desgràcia un viatge sempre es fa curt i en un país com aquest encara més. Em queda pendent la zona nord-oest, algunes penínsules del nord, varies illes, les muntanyes de Landmanalaugar, explorar molt més el llac Myvatn, perdrem un dia sencer per Thingvellir, menjar puffin i tauró, muntar a cavall, trepitjar un glaciar i veure la catedral Hallgrimskirkja (de la qual no tinc foto) sense bastida. Sense oblidar l’Skyr de capuccino.

Per tant, fins “aviat” Islàndia!